La primera devia ser una nit de fa vint anys, no sé si certa. Algú, després del cante, em va dur en un cotxe amb altra gent, molta gent, això es segur. El cotxe va travessar les perifèries d´una manera pràctica i quasi fantasmal, per camins només suggerits, i el xofer devia parar-se un parell de vegades per meditar i tot seguit continuar amb sensatesa i coneixement del terreny. Al cotxe només hi havia homes. De tant en tant algú feia baixar un dit la finestra per llençar la burilla i respirar un aire molt càlid, prematur, donada l´estació. De sobte, sense que cap més signe, a part del vent, ho hagués anunciat, va començar a ploure, a ploure fort, i molt i molt fort de seguida, i gairebé recordo, del conductor, algun bufet barrejat amb fang, algunes paraules també enfangades i l´anunci que havíem arribat a destinació, al principi del que semblava com una llarga avinguda vorejada de files de llums i d´un continu desordenat de casetes de fira. No sé per quina raó -sempre era inútil fer preguntes, aquestes nits- el cotxe va quedar parat una mica lluny del punt on finalment anàvem i vam haver de fer més de cent metres a peu, enmig de la pluja, seguint les passes i l´exemple del guia accidental. Ens havia deixat un paraigua i des del llindar il-liminat de la caseta, ja sota teulat, encara em sembla que veig aquella calba lluenta, refregada, i sento com ens invita a passar, a veure i a menjar calent, fins i tot, que també n´hi havia. Aquell local només tenia una barra d´un parell de metres, una petita plataforma on ja estava fent dits un guitarrista i una dotzena de taules amb cadires. La pluja picava molt fort al sostre, fet d´un material que ressonava, i la llum, suficient, de tant en tant flaquejava. Les taules es van omplir ben aviat de fritos i embotits i de vi fino i tinto.
Nits com aquelles no eren mai fàcils. Passava que algú havia trucat entre setmana dient que dissabte a Cornellà o l´Hospitalet o a Badalona hi havia alguna cosa que s´havia de veure. El viatge ocasionava grans molèsties si s´optava pel transport públic o masses despeses si s´hi anava en taxi. Aleshores ningú tenia cotxe. Un condemnat manament progre havia impedit que tota una generació aprofités el cotce a l´edat del zel i després no trobàvem mai el moment. Aquest mandat el començaven a trencar les dones amb el seu notable sentit comú, però les dones no en participaven, d´aquelles nits.
(SEGUIRÁ)
No hay comentarios:
Publicar un comentario