Contra Catalunya. (40)

Però les descripcions interiors encara eren molt més compromeses. De fet, només dos trets -a més del tamany- diferenciaven la Feria de Abril catalana dels referents andalusos. El primer era l´interclassisme. A Sevilla, pobres i rics, -junts, mai barrejats- s´acostaven al real. A Can Zam només hi anaven els pobres. Dir això pot semblar indecorós, però la veritat no és el mateix que el decòrum. Per tal de disfressar aquest fet indicutible, naturalíssim, aquell any, com cada any, es destacava a les publicacions i a la propaganda que la Feria de Abril catalana era un exemple de democràcia, que totes les casetes eren obertes per tothom. O es tractava de fer virtut de la necessitat o es tractava de cinisme pur. La discriminació exigeix unes condicions i quan un és al soterrani no les pot imposar fàcilment. A les ferias andaluses hi ha casetes privades perquè tot el poble en participa d´una manera generalitzada. I de moment, quan el poble sobirà es reuneix, és veritat que el primer que fa és guardar distàncies segons la renda, l´herència, l´interès o el gust: és tan dolorós com cert. El món sap que la Feria de Abril sevillana, amb tota la pesca, no hauria durat gens ni mica si els rics hi haguessim hagut de compartir la taula. M´inspira una admiració autèntica el fet de descobrir que, a falta de rics, els organitzadors de la versió catalana i el seu diligent corifeu es treien de la màniga virtuoses explicacions democràtiques.
Hi havia una altra diferència: menys aparatosa però molt més important. A Andalusia, la gent va a les fires a divertir-s´hi amb tota simplicitat. La gent hi busca el riure i la gresca, si un és jove hi busca cuixa i si és vell, consol. No hi ha cap m´es obligació de cap altra mena. A Catalunya, país de plusvàlues, una feria no podia ser només això. La feria, segons els propagandistes, és més que una fira: es tracta de la representació culminant de la identitat cultural andalusa. Això donava a la gent de Can Zam un punt de seriositat i d´orgull silenciós: treien pit i passaven pel carrer gran del Real com si anessin dient que la cultura andalusa existia. La primera tarda que m´hi vaig estar vaig voler comprovar de seguida en què consistia aquella manifestació eminentment cultural. Vaig veure, en efecte, algunes mostres de la noble i mil-lenària capacitat meridional per convertir el frito en una lleugeresa; vaig menjar bon pernill bé de preu i podia haver comprat meloja i carn de codonyat si m´hagués plagut. Però això va ser tot. Qualsevol altra necessitat hauria estat desatesa: la de saber, per exemple, per què els andalusos fan el millor potatge del món a base de bleda i bacallà; o la d´endinsar-se a les explotacions, tan diverses, tan memorables, del raïm palomino; la curiositat de saber per què és tan difícil menjar jabugo autèntic, o per què l´oli andalús es tracta, de fet, de mil olis. Eren unes qüestions -culturals- molt elemntals. De totes elles, en quedava a Can Zam un núvol d´oli refregit -passi pel xurro o pel peixet-, una insolència gairebé continua de paellas matagegants, servides en plats de plàstic, uns forcs humiliants de butifarra amb seques -seques- i un saló comercial on tresillos elefantíacs de pell de plàstic alternaven amb un cartell i quatre ampolles dels rars i interessants tintos del Condado, que tanmateix -com un simple fòtil al living- no es poden comprar. Quant a la música, en cap moment vaig poder escoltar res que no fos una sevillana. Res. Vaig ser-hi matins, tardes i nits. Res de res. Una sevillana grapejada: a això es limitava l´explotació de la veta cultural més gran d´Andalusia. Em va interessar també la possibilitat que hi haguessin muntat alguna expsoició, ni que fos sobre Garcia Lorca. I seguint un cartellet molt artesanal, em vaig introduir a la feria profunda. Aquest cartell duia una paraula de sonoritat molt fascinant: Crótalos. Exposición de crótalos y reptiles terribles, deia el missatge complet. Vaig voltar molt, massa, abans d´arribar a la zona més canalla i sorollosa de totes, a la vora de les sitges de cervesa, negada pel rebombori inmisericorde de les atraccions, sínies i altres màquines de fira. Per allà devia haver-hi els cròtals, però jo no els vaig saber trobar. Sí que vaig saber, en canvi, que era l´única exposició de tot el firal.