Al principi, les coses no anaven pas malament. Per descomptat, sóc fill d´un emigrant andalús, d´un emigrant pobre, fill de miner, i d´una dona, filla d´un guàrdia d´assalt molt simpàtic i molt tarambana, fàcil versificador, gran jugador sense sort, nascuda barcelonesa però criada castellana. El meu pare, en tota la vida, no ha aplegat més orgull que els seus dos fills. Per això ha treballat tant com ha pogut. Haig de dir que en determinats i molt episòdics moments aquest home s´exasperava davant les disputes interètniques, quan li deien mort de gana, xarnego i coses per l´estil, i un cop va arribar a dir davant meu una cosa molt lletja, i va ser que ell havia entrat a Cataluya amb botes de militar, és a dir, va parlar invocant el dret de conquesta, el puríssim "Amor a Cataluña" de Giménez Caballero. Una invocació insòlita tenint en compte, primer, que ell havia fet la guerra a favor de Franco perquè, jove anarquista com era, l´havien posat en un paredón per tal que examinés amb calma les opcions de futur que tenia, i segon i molt senzill, perquè ell no havia entrat a Catalunya amb botes de militar sinó amb una mà al davant i l´altra al darrera, mort de gana, exactament. O sigui que no vaig entendre mai una invocació de sobirania semblant, i aquell dia ja no ho vaig poder aclarir, perquè em vaig aixecar indignat de la taula on s´invocava, i més endavant em va semblar desagradable i intrascendent tornar a l´assumpte. Intrascendent perquè el meu pare aquell dia parlava per boca d´altres, jo no sé quins altres, però sí que sé que els verins patriòtics tenen un espectre molt ampli i perverteixen fins i tot els cors més
nobles. En tot cas, aquella va ser la manifestació sentimental més nítida que li he sentit mai sobre les pàtries i ves a saber si va ser una manifestació sentimental o l´exabrupte de qui el volen -figuradament- treure de casa seva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario