Contra Catalunya. (23)

Pocs catalans són conscients que el paisatge del seu país -i el paisatge és una condició moral- està en franca decadència. Que les destrosses ocasionades durant aquests úlims vint anys són comparables a les que solen denominar hereves de la llarga nit franquista. La propaganda ho domina tot. Tot està embotornat. Els meus compatriotes continuen presoners de la delícia consoladora del fet diferencial sense que aquest fet es tradueixi en res més que retòrica. Deu ser molt trist, quasi demolidor pel nacionalisme, però l´únic fet diferencial català és Barcelona. A pesar de les imitacions, d´una conducta tantes vegades pel damunt de les seves possibilitats, del triomfalisme vacu que exhalen molts dels seus dirigents, de la política cultural delirant que ha caracteritzat la majoria dels succesius governs que ha tingut des de la democràcia, Barcelona avui es una ciutat molt per sobre de la mitjana espanyola i la ciutat on, en termes generals, es viu millor del sud d´Europa. Que en la consolidadció de l´únic fet diferencial realment existent, el pujolisme hi hagi contribuit d´una manera tan mesquina, tan plena de ressentiment, deformada per tanta miopia política, que Barcelona sigui en l´imaginari nacionalista un obstacle, un imponderable, un trágala en comptes d´un orgull per exhibir, en comptes de la millor i més contundent certesa de la identitat catalana, tot això és un fenomen que meditar-lo omple d´estupor. La Catalunya ciutat del noucentisme potser va ser un programa civil i una metàfora dels plans regeneracionistes d´una generació d´intel-lectuals i polítics. Avui és una evidència. L´arrière pays, venut al detall pels seus propietaris -alguns d´ells, després d´haver destruït a conciència la seva pròpia casa encara es permeten brometes molt patètiques sobre els barcelonins, els de Can Fanga, i aquests altres noms que els diuen, haurien de tenir més respecte pels clients-, venut sense cap escrúpol, al millor postor, no és res més que una il-lusió: el turisme i la transformació de l´agricultura han acabat amb l´ordre que algun cop va tenir el territori. Més enllà de qualsevol demagògia, de qualsevol efluvi de lirisme ruralista, més enllà del ridícul afany d´enfrontar Catalunya i Barcelona -una dissociació impossible que només revela la ignorància o la mala fe de qui la practica-, és urgent trobar -poden trobar-la fàcilment, experts com són en la matèria- una identitat pel territori. Una identitat que restableixi el paisatge. Ho torno a dir: que restableixi la moral.