A TV3, la ficció d una nació construïda, indiscutida i indiscutible, s´ha fet més present que a qualsevol altre lloc mediàtic, mediat o inmediat. Aixó també ha afectat els diaris. També els ha constret. També els ha fet vacil-lar al moment d´obrir línies informatives o de debat, al moment de valorar a quins assumptes havien de deicar al temps. La glacial indiferència de TV3, el seu món calmat sense fissures ha estat quasi sempre suficient. TV3, igual que totes les televisions obedients al poder polític, no ha tingut mai cap necessitat de ser incendiària. Freda com el metre patró d´iridi del ser nacional de Catalunya: del que conté aquest ser i del que pugui arribar a contenir a cada moment de la història. L´oasi català és, bàsicament, un oasi mediàtic. Les raons de la seva existència són d´una certa complexitat. Tenen molt a veure amb la pròpia inexistencia de Catalunya com a nació -en una nació, s´hi discuteix-; amb la limitació del seu poder econòmic, polític, cultural; tenen a veure amb les característiques d´una generació de periodistes que van exhaurir l´alè rebel a l´antifranquisme i que d´alguna manera, dissoltes totes les expectatives de revolució que s´havien creat, observen la sobirania nacional de Catalunya com l´únic punt del programa que ha resistit tots els seus naufragis: i a aquesta sobirania s´aferren -ei, alguna cosa hem fet- sense importar-los qui és el sobirà i quin és el seu pla de vida. Però l´oasi no hauria prosperat si no s´hagués retransmès cada dia en directe. Si no hagués caigut cada dia sobre els teulats de la pàtria aquesta pluja tèbia de conformitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario