lunes, 10 de agosto de 2009
Contra Catalunya. (12)
La tarda de Banca catalana va ser la primera vegada que els van dir traïdors, un cop i un altre. Tota la tada i moltes tardes més van estar dient-los traïdors. Sabien on picaven, els qui els deien traïdors: els colpejaven a la memòria antifranquista, en aquest lloc sentimental on es fonien les imatges de la República, l´afusellament de Companys -Cambó s´havia mort de vell i en un exili ben mantingut-, la represa democràtica cosida a la represa de l´autonomia. La veritat és que aquesta generació de lluitadors havia fracassat d´una manera completa. No havien tret Franco. No havien guanyat les eleccions. Provenien d´un món intel-lectual i ideològic que estava entrant a la ruïna definitiva, tot i que encara faltaven cinc anys pel 1989.
Ara estaven a punt de perdre la codició patriòtica, el seu lloc al món. Es van deixar impressioanr amb moltíssima facilitat. Traïdors, els ho deien quatre, poderosos si es vol, governants si es vol. Però quatre.
Els primers que van confondre Pujol amb Catalunya van ser els socialistes de Catalunya. Va ser una gran desgràcia per tothom. El PSC es va sotmetre al dictat de les cent mil persones -no eren més- que vorejaven el camí de Jordi Pujol des del Parlament fins a la plaça de Sant Jaume: hi havia molt més poble, a fora. Haurien pogut buscar-hi una certa aliança amb la raó, si és que no tenen raons sentimentals per aliar-s´hi, si és que la classe obrera ja no els era cap referent sentimental, perquè ningú estava ja enamorat dels obrers, ni de la sort dels obrers, ni de la poètica obrera, ni del seu futur. No es van dirigir mai a aquest poble, ni a molts altres pobles van considerar just no dirigir-se tampoc al PSC. Aquella tarda els socialistes van inaugurar a Catalunya una nítida manera de fer les coses a la política: mirar de posar-se al capdavant de les masses, diguessin les masses el que diguessin, i encara que el que diguessin anés contra l´estil i contra les conviccions pròpies. A més: ni eren masses ni de cap manera ells van aconseguir posar-s´hi al capdavant. Pel que fa a mi, jo estava a punt de perdre. Havia passat uns dies dolents. Unes setamnes abans havia hagut de fer la crònica de la victòria electoral de Convergència, a la mateixa seu de Convergència, una nit tremenda.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario