Contra Catalunya. (37)

El viratge cap a la nit havia estat espectacular i durant força temps aquest cel de paper em va fer rumiar força. A Catalunya, aleshores, hi havia un debat -un debat més o menys: no cal exagerar- sobre la cultura de l´emigració. Tenia l´origen en una pregunta pública de Maria Aurèlia Capmany sobre la possibilitat que els emigrants poguessin reproduir fora del seu medi natural els trets culturals que duien posats com el color dels ulls o la maleta de cordills. En realitat, la pregunta era mera retòrica perquè estava feta coneixent la resposta. No, no i no. Pregunta i resposta eren tot plegat una estupidesa. Primer, perquè més enllà de qualsevol mena d´autorització, promulgada per la senyora Capmany o per qui fos, els emigrants reproduïen aquestes formes de cultura a la seva vida quotidiana: quan parlaven, quan cantaven, quan cuinaven o quan es relacionaven. No se sap si podien fer-ho, però ho feien. Segon, perquè l´aplicació d´aquest plantejament comportava si més no una consequència forta: la impossibilitat conceptual que les cultures evolucionen i l´existència subsegüent d´un fons hermètic d´identitat cultural associat a un territori. Tanmateix, aquella nit de paper penjava allà, inquietant, sobreposada tal vegada per donar la raó a la senyora Capmany i demostrar que fora del seu suc originari la reproducció de les formes culturals només esdevé melancolia grotesca. Vaig trigar a descobrir que aquell cel de paper podia formar part perfectament de qualsevol penya a Sevilla. Vaig trigar un bon temps a comprovar que la majoria dels joves flamencs, andalusos i catalans, aprenien el cante d´una manera molt semblant: escoltant discos dels mestres i amb el moble del tocadiscos adossat a la paret, a sota d´una imponent escena de caça rediviva amb un cromatisme encegador; que a uns i altres els interrompia el germà petit -i els desterotava els nervis- fins que arribava a una edat en què això deixava de passar i una tarda qualsevol el germanet es posava a portar el compàs tot sol. Vaig trigar a entendre que el cel de paper era una melancolia més vasta i profunda i remota: nostàlgia del pati -també impossible a Sevilla- on el flamenc havia nascut; nostàlgia d´una tradició oral i de la sang que ja no es manifestava enlloc. Estava ficat de ple en aquesta cavil-lació, a punt de sortir-ne, quan Paco Hidalgo em va convidar a fer una xerrada a algun bar recòndit, amb rebotiga. Sempre em deia: "parla del que vulgis". Aquell cop els vaig fer esverar. Vaig dir -suament- que era molt més important el flamenc que la seva melangia, que estava pel damunt de la seva peripècia personal, que a Catalunya el flamenc havia de sortir com fos de la domesticitat, de l´ambient clos de les penyes, que havia de conquerir -la música militar sí que ha sabut fer-me llevar- la Barcelona mateixa, el centre. Els vaig dir que el flamenc havia de ser també una música de Barcelona i no pas només la música dels inmigrants andalusos de Barcelona. Era un plantejament molt respectuós: amb la seva música, amb el seu llegat cultural i fins i tot amb el seu dret a la melancolia. Però no ho va entendre així gairebé ningú: recordo que Paco tenia una feinada per moderar el col-loqui i perquè jo no em sentís agredit del tot. Només va faltar que sortís Antonio España del fons de la sala per dir una cosa terrible: "Ara també la nostra música, voleu robar-nos?" L´Antonio era i és un home intel-ligent, però aleshores ja era un home ofès. Pocs mesos més tard va aprofitar que obligaven la seva filla a estudiar català per tornar a Andalusia. Dubto que a Granada s´hagi sentit a la seva ciutat tant com s´hi va sentir a Barcelona. No hi ha res com la llengua per provocar exilis inútils. Però bé; era veritat: jo volia portar el flamenc a la ciutat, ficar-lo en el cansado corazón del viento; el volia veure a la programació dels festivals públics, a les sales de moda; era una música, més que un consol. Naturalment, no vaig fer res, però altres sí que ho van fer. Finalment ho van fer Mayte Martín, Cañizares, Ginesa Ortega, Duquende, Poveda... Aquests flamencs catalans, criats a perifèries idèntiques a les andaluses, nens avorrits, nens després estrelles, adolescents més endavant que feien imposar el silenci a les penyes: ara canto jo: temptats per tot, i per totes les músiques, com només ho pot ser l´home a la ciutat. Ja hi són, ara; a la ciutat. No hi ha a Catalunya cap altra música tan pròpia i tan viva com el flamenc.




(SEGUIRÁ)