Com a tot arreu, es tracta d´una parròquia que viu de l´Estat. Però aquí té grans particularismes. La construcció nacional, que localitza en la llengua el seu element de diferència, és una construcció cultural. Des del principi ho han demostrat amb escassos miraments: tota l´activitat cultural que a Catalunya utilitza la paraula està obligada a utilitzar la paraula catalana si vol disposar d´ajudes oficials. No m´interessa opinar sobre la justícia d´aquest procediment. Me n´interessa la intimidació, el nivell d´intimidació que aquest procediment comporta. Els qui donen aquests diners són gent que pensa com Humboldt. El mateix president pensa com Humboldt i ho ha dit més d´una vegada: una llengua suposa una Weltanschauung, una cosmovisió, una manera de contemplar la vida i de decidir sobre la vida. El pensament ja no és només llenguatge: és llengua, pura llengua, llengua que no pot ser més que llengua pròpia. Una llengua ja no és un instrument de la llibertat, sinó una predeterminació, un captiveri. Un sol tendir a menysprear el valor i la importància de Humboldt i de sers com Humbdolt, de Herder i tot el romanticisme alemany. I, en realitat, s´ha d´anar molt en compte amb ells. Han passat a net, han elevat a construcció teòrica, han legitimat l´esborrany de l´home, el seu primer i pitjor instint, la seva caverna. Sempre tindran èxit. Aquí, des d´on escric, des d´aquest indret de fora, ells regeixen la moral i la pràctica ideològica dominant. Si l´ús d´una llengua implica una cosmovisió -la transparència d´aquesta identificació entre els romàntics alemanys i la contemporaneïtat catalana està demostrada en mil exemples: només cal dir que una revista del departament de Cultura de la Generalitat té el títol inequívoc de Viure en català-, per força ha de resultar impossible produir materials en aquesta llengua que atemptin contra ella mateixa. La llengua és un animal ple devida i les bestioles no se suïciden.
No hay comentarios:
Publicar un comentario