Contra Catalunya. (11)

Quan Raimon Obiols, aleshores cap de l´oposició socialista, va sortir per la porta del Parlament i es dispossava a pujar al seu cotxe, tot s´havia acabat per ell. Li estaven dient botifler, cridaven, l´insultaven obertament i algú al meu costat li va tirar alguna cosa, una pedreta o un plàstic o una bola de paper. Era evident que volien deixar-lo fora de joc. Però el que el va deixar fora de joc va ser la cara que feia. Abans de pujar al cotxe es va girar cap als grups que l´increpaven i en una mínima fracció va provar de somriure amb ironia. El que li va sortir va ser un somriure descompost, fora de lloc: li va sortir un d´aquests moments en què un home no sap què fer i riu volent ser irònic. I quan el riure s´esgota i la ironia fracassa, llavors abaixa el cap. Aquella cara i aquest gest encloïen i sancionaven la sort política d´Obiols i la del seu partit.
La patacada va ser tremenda i encara no se n´han recuperat, i trigaran a fer-ho. No havien pensat que la dreta podria governar l´autonomia catalana. Mai, ni en el pitjor malson antifranquista. En el seu imaginari, l´autonomia de Catalunya era un assumpte exclusiu de l´esquerra. Així ho dictava la història: la dreta catalanista, la dreta de Cambó, havia entregat la llibertat de Catalunya i la llibertat dels catalans -no és ben bé el mateix- a les tropes de Franco. La dreta s´havia compromès amb el feixisme i després s´havia compromès amb la còmoda nyonya de quaranta anys de dictadura. L´esquerra, o els demòcrates, no havien estat capaços de treure Franco del seu lloc i, com que l´esquerra opina que el poble sempre té raó, no hi ha cap dubte que des d´aquest punt de vista l´antifranquisme va ser un fracàs. El poble català i el poble espanyol no van veure mai gaire clara la necessitat del sacrifici que havia de permetre acabar amb la dictadura. En aquest sentit, els espanyols van demostrar que estaven plenament incorporats a l´esperit del seu temps: avui, a l´Occident, ningú considera que hi pugui haver cap valor per sobre de la vida, que la defensa de cap valor justifiqui posar en perill la seguretat i la vida. A mi això em sembla un gran avenç. Però convé que aquest estat de les coses s´identifiqui i es reconegui. El cinisme, si no, queda lluny de ser un acte creatiu.