martes, 11 de agosto de 2009
Contra Catalunya. (14)
Durant els dies de Banca Catalana, que van ser molts llargs, una veu de silicona anava aïllant totes les dissensions: si havia fet alguna cosa malament, al cap i a la fi ho estava fent per Catalunya. Ni tan sols la seva competència com a gestor dels recursos aliens va ser judicada. Ningú el va tracatr com un banquer pèssim: el gran forat era del franquisme, es defugia. Al cap dels anys, aquest estiu en què escric, els comptes públics de la Generalitat presenten un dèficit notabilíssim. El missatge subliminal, o explícit -el temps ha anat passant a favor seu i ja no cal ni dissimular- és que si els comptes s´han fet malament, al cap i a la fi ha estat en benefici de Catalunya, del benestar diferencial de Catalunya. Ningú l´ha tractat com un polític frívol, com un polític incapaç de quadrar un presupost. Ell diu que el gran forat és el de Madrid que no paga. I així en fuig. Els altres assenteixen: es tracta d´un gran estadista de debò. Els accionistes de Banca Catalana només es van empobrir en aparença: una escalforeta de patriotes els va enriquir espiritualment. No és poc corrent portar el cor i la cartera al mateix costat. Una nit d´aquesta època vaig haver de parlar per telèfon amb Antoni Comas. Aleshores no era conseller, sinó un home amb problemes. Algú li reclamava alguna cosa als jutjats, no recordo què. Jo havia de tenir la seva versió i me la va donar. Després li vaig preguntar què passava.
-Pujol amb la Banca Catalana, Molins i Trias de Bes amb Renta Catalana, ara vostè amb això... Quina explicació hi ha?
-Una: que nosaltres som gent que fa coses. I només els qui fan coses poden fer-les malament.
Fer, empendre, vet aquí els verbs de l´homus Cataloniae. Defenses corals pels desperfectes individuals. Això també és el nacionalisme. Això -la dissolució de la responsabilitat individual- és el principal objectiu social de Nosaltres SA.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario