Òbviament, també el nacionalisme espanyol ha recorregut a estratègies semblants. L´acusació d´antiespanyols dirigida genèricament als republicans va ser àmpliament esgrimida per la propaganda franquista. Que jo sàpiga, i salvant excepcions marginals, els republicans no van servir-se mai d´un aparell retòric similar. És indiscutible que posar l´enemic a l´extraterritorialitat allibera les consciències i permet matar més a gust. Seria temible que el nacionalisme -que basa tota la veu revelada en l´atzar d´haver reunit un nombre determinat d´homes sota un mateix cel- hagués de reconèixer que, en un guerra civil, individus que comparteixen el mateix precari atzar -germans, al capdavall- s´estan matant els uns als altres. A fi d´evitar una incomoditat ontològica com aquesta, un dels contendents, o tots dos, procedeix a despullar l´altre e la identitat. Només llavors és quan l´Altre -assumida finalment la condició d´estrany- està a punt per rebre el tret a la nuca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario