Contra Catalunya. (49)

Les sales del Museu d´Història de Catalunya han estat organitzades des d´aquesta concepció del present i el resumeixen amb una concisió i una transparència molt estimables. A la iconografia exposada no hi ha grans aspreses retòriques. No és un museu que pugui ofendre ningú, ni tan sols investigant-ne les seves zones nacionalment més erógenes. Té un discurs d´una lleugeresa ingènua en moltes de les fases. Una mostra quasi contínua, en fi, de la pròpia irrellevància. Amb tot, a la porta de sortida hi espera una pregunta objectiva, una pregunta que tothom pot fer-se per poc que eviti l´enlluernament patriòtic: ¿Com és possible que un país habitat per gent tan lúcida, com cal, noble i valerosa, que ha presentat una superioritat tan manifesta respecte dels seus veïns propers, com és possible, sent tan innocent i sembrat com està de raó i de bon gust, que aquest país de museu hagi perdut totes les batalles decisives de la Història? Aquesta pregunta, des del nacionalisme no té resposta possible. Qualsevol temptativa de resposta hauria d´admetre en algun moment com a mínim dues hipòtesis: que els catalans implicats des de l´origen dels temps a la construcció de la raó nacionalista i del seu espai físic i moral van cometre errors, errors propis, imputables a la seva ingenuïtat, a la falta de preparació cultural, política, econòmica, a la debilitat intel-lectual o fàctica de molts projectes seus, i també s´hauria d´admetre una segona hipòtesi: que potser per molts catalans -presents a la terra ja fos durant el regnat de Felip V o bé durant la dictadura de Franco- algunes derrotes no van ser tals. Però el nacionalisme català, si més no aquest nacionalisme l´apoteòsica construcció del qual m´ha tocat viure, no pot admetre´n cap, d´aquestes dues hipòtesis, sense posar en perill la pròpia supervivència. A la història que presenta el museu -és a dir a la història oficial de Catalunya- no hi ha ni tan sols allò que tota nació ha de ser capaç d´ensenyar als seus fills: reis dolents o hechizados o corruptes, negres llegendes de crueltat o d´incompetència, fellons traïdors embastats a les costures de la pàtria. El malvat oficial de Catalunya es diu Antonio López y López. És l´únic dels múltiples negrers catalans que se senyala amb el dit: i és que va néixer a Comillas.