Contra Catalunya. (47)

I, en contra dels espirituals que senten a cada paraula l´alè diví, són també pura matèria: no es destrueixen, només es transformen. És una altra de les obvietats que convé anotar aquí. No n´hi ha prou amb la vida d´un home per fer-se càrrec de les grans mutacions lingüístiques, però sí per veure´n molts dels graons. Un home -l´home modern, com a mínim- no neix i es mor en la mateixa llengua. Aquesta és una dada que tampoc volen observar els apocalíptics sentimentals, els desesperats que anuncien pels fills dels seus fills un futur en què ja no és parlarà català o espanyol. La característica destacada de l´última novel-la d´Eduardo Mendoza és la reconstrucció lingüística de la postguerra barcelonesa, sobretot del seu fragment burgès. Jo encara he sentit parlar com alguns dels seus personatges a porters d´hotel, a tatas i a pijos. Però estic segur que una part d´aquest lèxic, d´aquesta formaltzació lingüística, ja no la puc reconèixer. De determinats girs, o bé no en puc distinguir completament les raons de la pertinència o bé només hi puc constatar la meva estranyesa. Potser el diccionari em pot resoldre dubtes semàntics, però difícilment em portarà l´eco del seu sentit profund, la complexa xarxa d´associacions que l´autor ha teixit, deliberadadment o no. És veritat que les meves dues àvies parlaven, aparentment, la mateixa llengua materna que jo, i que quan sento "aljofifa" o "pringuezorra" em recordo d´elles i em commoc. Però la meva llengua ja no és enterament la seva i no deixa de ser significatiu que les pugui recordar gràcies a aquest inexorable procés de destrucció lingüística. És cert: l´activació del record es produeix, justament gràcies a la destrucció i a l´oblit. Pel fet que jo en dic "bayeta", de "l´aljofifa", puc recordar l´àvia. Si algun dia els meus fills troben "aljofifa" i van al diccionari, amb el llibre no podran recuperar sinó el sentit inmediat de la paraula. No les farà reviure les besàvies. En canvi, és probable que amb "bayeta" -imaginem que ells ja en diuen "vileda"- sí que els aparegui en un extrem remot del temps l´ombra entranyable de les àvies. Com sempre, la destrucció funda: per un previ imperatiu ontològic els records només s´alimenten amb materials d´enderroc. La capacitat evocadora d´una llengua depèn de la seva capacitat per morir i nèixer constantment.
Una llengua, al capdavall, no és més que qui la parla. ¿Desapareixerà el català, despareixerà l´espanyol? Aquestes preguntes tenen la mateixa pertinència i la mateixa inutilitat que preguntar-se si les catalans i els espanyols desapareixeran. En un cas o en l áltre tot dependrà del mercat. Quan surti a compte deixar de parlar i escriure en català o en espanyol, així es farà. I pot arribar un moment en què potser ja no sortirà a compte dir-se català o espanyol. Així es farà també. Les llengues -o el nom actual que els hi donem- poden desaparèixer. Sembla més difícil, però, que desaparegui la cultura que han estat capaces d´expressar. Avui llegim Homer o Tàcit com si fossin contemporanis nostres. I les previsibles dificultats que tenim per comprendre´ls no vénen especialment de les llengues en què escrivien sinó de la nostra personal ignorància de la cosmovisió en què les seves obres es van generar. En tot cas, aquesta mena de preguntes -¿quant li queda al català per caure, quant durarà al castellà?- són merament recreatives si no s´analitzen amb una perspectiva històrica suficient. Si formen part del nostre present, si surten cada dia als diaris, només és per pures raons polítiques. La verificació constant de l´estat d´ànim de les llengues espanyoles no és sinó una de les maneres principals amb què s´expressa el conflicte polític d´Espanya, la seva ambició i el seu fracàs.