Contra Catalunya. (44)

Per desgràcia, m´h a tocat viure entre una gent que no pensa d´aquesta manera. Una gent que ha definit la llengua com a identitat -i que aquesta definició en treu alè polític, ideològic i vital. Com a identitat, No pas, ni tan sols, com la manera d´expressar la identitat, sinó com la identitat mateixa. L´any 1979, aquesta gent, la majoria i jo amb la majoria, va votar una constitució regional, l´Estatut de Catalunya, que deia en un dels primers articles: "El català és la llengua pròpia de Catalunya." Que ho recordi, ningú va dir res de significatiu en contra d´aquesta irrealitat semàntica, cultural, sociològica i política. L´any 1979, la majoria dels catalans tenia com a llengua d´ús habitual, prioritari, el castellà. No sé què li passava a Catalunya, però això era el que passava als catalans. Aquesta situació era el producte d´una necessitat i d´una ignonímia. La necessitat -la doble i recíproca necessitat: dels inmigrants i dels catalans- era la inmigració. La ignonímia era el franquisme. Cap d´aquests dos fenòmens va passar endebades. Al contrari: van marcar el present de manera profunda i inexorable. A pesar d´això, les elits que van redactar l´Estatut i que han modelat el discurs polític de Catalunya aquests vins anys es van limitar a prosseguir en la irrealitat de l´antifranquisme, al seu món de ficció. Un món que tant podia assegurar, -va començar a fer-ho el 1939-, que la caiguda del règim de Franco era imminent com que les classes populars catalanes no tenien cap mena de fissura ni ideològica ni lingüística i que tots els seus membres, sense excepció, s´havien incorporat a la defensa del que en deien el projecte nacional de Catalunya. Aquesta havia estat, sembla, el gran mèrit del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que tant es repetia a valls i comtats: el d´evitar la ruptura ligÜística de la classe obrera catalana, vetant tota proposta lerrouxista i convertint en carn i ungla la defensa de les llibertats democràtiques i la defensa de les llibertats nacionals.