El racisme cultural dóna per fet que una certa identitat col-lectiva comporta característiques innates, de les quals, a la manera d´un programa genètic, els membres individuals són portadors hereditaris. En la seva expressió més trivial, aquesta és la noció que convida, per exemple, a parlar de com els gitanos porten el ball "a la sang", o els negres el sentit del ritme, o de com els italians són apassionats, els francesos romàntics, els alemanys caps quadrats o els mexicans mandrosos. Les ciències socials poden ser convocades per reforçar la il-lusió d´allò que Caro Baroja (1970) va anomenar "el mite del caràcter nacional", i així ens trobem que les enquestes d´opinió contribueixen a reduir a la unitat -els "espanyols", els "francesos", els "europeus"- un conjunt dispers i inconnex de ciutadans d´un mateix Estat o d´habitants d´un mateix territori. Pot oferir-se, d´aquesta manera, la confirmació que a cada comunitat políticament definida li correspon un determinat conjunt de punts de vista o de conductes, la qual cosa implica en la pràctica una estratègia d´etnificació. En les seves variants més radicalitzades, aquesta és també la base de totes les formes immanentistes de nacionalisme, aquelles que presumeixen que un poble té una personalitat pròpia, un caràcter singular, que ha de ser protegit de tota contaminació que afecti la seva imaginària puresa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario