És molt senzill. Com que ens ho havien inculcat des de petits, ens dominava aquesta lògica primària: tots els que no eren catalans, eren castellans.
Els néts. També els dèiem "els castellans" i la majoria de nens ja havien nascut al poble, igual que nosaltres. Si m´entretingués a buscar les fotos de la meva Primera Comunió, a la parròquia de Sant Pau, els trobaria tots allà, veuria les seves cares estrafent un rictus de santedat, com la meva. Vaig créixer amb ells. Vam anar junts a catequesi. En algun calaix de casa encara hi deu haver els seus recordatoris. Tenen un nom. M´han quedat a la memòria tots aquests anys. Podria passar-los llista. En pronunciar alguns cognoms, potser encara em sortirien amb aquella cantarella despietada de quan jugàvem aleshores, tant de xèrif, tant de pel-lícula del dissabte a la tarda a la tele. Coses de nens: "indios y vaqueros", lladres i policies, bons i dolents, catalns i castellans. El Barça triomfant i el Madrit podrit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario