També dèiem "els xarnegos", esclar. Enacara no sabíem que volia dir aquella paraula. L´havíem après perquè sí, però sortia dels nostres llavis amb un dring exótic que ens agradava. Kriptonita, comanxe, fittipaldi, canyardo, xarnego. La reservàvem per als moments especials.
-Veniu aquí, xarnegos, més que xarnegos! -els amenaçavem des de la distància, els dits enrampats de tant aferrar una pedra-. Són uns xarnegos acabats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario