També dèiem: "Un bar de castellans". Els pares ens feien prometre que no hi entrariem i, per espantar-nos, ens explicaven que només hi havia borratxos, perdularis i gent amb ganes de barallar-se amb qui fos. A vegades escoltàvem històries d´aquell o aquell altre que se les havien tingut amb un castellà per una mirada esquerpa o un comentari en veu alta.
Sempre era culpa dels altres.
-Són uns xulos acabats -es deia.
-Per no res treuen el ganivet -es deia
-És que tenen mal beure -es deia.
La majoria de bars de castellans es trobaven al barri on vivien ells, o al nou polígon industrial on la majoria anaven a treballar, i no era fàcil que nosaltres tinguéssim la temptació d´entrar-hi. Hi passàvem pel davant quan anàvem amb bicicleta, pedalant a poc apoc, i miràvem dins amb molt de respecte, com si en aquell precís instant poguéssim ser testimonis d´alguna cosa prohibida. Teníem una imaginació intxicada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario