Les pel-lícules que ens agradaven i ens feien estar quiets podien ser de cowboys i cops de puny, estil Charles Bronson, o d´arts marcials, estil Bruce Lee. Mentre els nens castellans seien a les files del davant i rosegaven totes aquelles pipes sense pausa -"ja neixen ensenyats", dèiem-, nosaltres menjàvem pega dolça i sidral. De tant en tant, l´encarregat del projector es feia un embolic i barrejava el rotllos de pel-lícula, però ningú no es queixava: només importaven les claus de kung-fu, els ritiuals de la provocació, la mirada venjativa de Bruce Lee, l´escena culminant en què sempre repartia llenya entre els més dolents. Estic segur que en la foscor, tots, uns i altres, l´imitàvem mentalment. Se´ns tensaven els músculs com si practiquéssim un moviment de karate i estrafèiem una ganyota de fúria.
En acabat, castellans i catalans sortíem a fora, a la plaça, i ens buscàvem les pessigolles. Ens moríem de ganes de practicar.
-¡Mira que soy cinturón negro, te aviso! -deia un dels seus, el mandamás, i es posava en guàrdia tal com ho havia fet Bruce Lee deu minuts abans. Al seu darrere, els amics l´observaven atents, esperant que algú altre fes el primer pas per començar el combat.
-Doncs jo tinc la ràbia, xarnego -feia un del nostre bàndol, i de la boca n´hi sortia una escuma taronja, aquella efervescència de saliva que causava un paquet de sidral sencer buidat de cop.
Després ens amenaçàvem una mica, ens clavàvem quatre cosses inofensives, quatre nates maldestres i cadascú cap a casa seva. Devíem ser tan poc agressius, en el fons, que ni tan sols els adults en separaven. Ens refugiàvem en una violència falsa, d´actor que sap que els cops són de mentida i no li farn mal. A la nit, al llit, ens tocàvem la cuixa adolorida o el turmell torçat i ens adormien amb la sensació d´haver salvat el món d´un desastre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario