Un any, per pagar-nos el viatge de fi de curs a Mallorca, tots els alumnes havíem de vendre participacions d´una panera que anava amb la loteria de Nadal. Un talonari cadascú, aquest era el tracte dels hermanos. Passàvem casa per casa, tocàvem el timbre i quan algú obria la porta fèiem cara de bons nens, però era difícil col-locar totes les participacions. ¿Qui volia una altra penera? La gent n´estava tipa, de les paneres de Nadal.
-Aneu a casa dels castellans -ens deien els pares, cansats de veure´ns romancejar tants dies amb els números-, que diu que els agraden molt les loteries i el joc.
Així és com vam ficar-nos als pisos del Vietnam per priemr cop. De dos en dos, com testimonis de Jehovà, perquè ens feia massa respecte anar-hi sols, pujàvem aquelles escales estretes i poc il-luminades. Llegiem els cognoms a les portes dels pisos i quan en trobàvem un que ens inspirava confiança -o que ens sonava mig català, un aliat-, hi trucàvem. Gairebé sempre ens obria la porta una dona. Si teníem la sort que ens comprava el número, ho aprofitàvem per espiar passadís enllà mentre anava a buscar el portamonedes. Ens fixàvem en els quadres i les fotorafies penjades a la paret (nens clenxinats, vestits de primera comunió, que reconeixíem com els nostres rivals). Durant aquells segons, buscàvem pistes per entendre algun misteri, la confirmació que aquella gent vivia en un altre món, però tot el que n´obteníem era la flaire d´un caldo a fosc, el so esmorteit d´una ràdio que sonava al fons del pis, la imatge d´un avi atordit, amb batí, que treia el cap i ens observava sense entendre res. De nou al carrer, comptàvem els diners perquè no ens haguessin estafat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario