Tot d´una, semblava que ser d´esquerres significava fer el joc als castellans, anar a la seva banda. És veritat que, a l´hora de triar, l´espectre polític era més obert i plural, però la trama de preguntes implícites que sorgien del dilema donaria per a un episodi d´esquizofrènia patriòtica. ¿Qui em defensarà millor, el meu amo que és català com jo o el meu company de feina que és castellà (i, per tant, només mira pels seus)? mentrestant, per si calia falcar algun dubte, corria la veu:
-¿Els castellans...? Aquests agafen la baixa a la mínima. Tot el dia són a l´ambulatori.
D´una manera inconscient i sense malícia, doncs, arrosegats per la força conjunta del què cal fer, o què cal dir, no eren pas pocs els catalans que s´encomanaven als hàbits de la burgesia més arrelada per distanciar-se dels castellans. Un d´aquests hàbits, per exemple, era l´escola dels fills. L´escola havia de ser privada, perquè a la pública vés a saber que s´hi trobaria, la canalla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario