Els castellans. (9)

Parlant de col-legis. Ja he explicat abans que a l´altre extrem del poble, lluny dels hermanos, les escoles nacionals delimitaven el nostre camp de batalla. Era un edifici blanc i funcional, que acollia els nens que creixien al nou barri dels castellans. Nosaltres en dèiem "els nacis". Els diumenges a la tarda, després de dinar, ens hi acostàvem i l´espiàvem enfilats damunt la tanca. Si no hi havia xarnegos a la vista, saltàvem a dins i jugàvem a futbol al pati dels nacis. Eren partits interminables, amb sort fins que es feia bosc, i a les ganes de jugar s´hi afegia una sensació de triomf. Com si haguéssim conquerit la seva fortalesa. L´endemà ells, els castellans, tornarien a l´escola, però ara ens bevíem l´aigua de la seva font, buidàvem le seves papereres o ens pixàvem als pals de les seves porteries i ningú no ens cridava l´atenció.
A vegades, en una pausa del partit, ens acostàvem a les finestres de les aules i miràvem a l´interior. Observàvem els pupitres arrenglerats, una multiplicació escrita a la pissarra, els dibuixos clavats a les parets igual que els nostres, una bata oblidada en un penajdor... De sobte havíem de refrenar un estrany sentiment de pertinença, com si ens enyoréssim d´una cosa que desconeixíem. Potser, ni que fos només per provar-ho, ens hauria agradat més anar a aquella escola.
-Quina sort, aquí no tenen hermanos... -dèiem, i després continuàvem jugant fins que els nostres crits apassionats alertaven algun nen del barri, que ens veia des del balcó de casa seva. Llavors avisava els altres de la colla i baixaven dels pisos i eren molt més que nosaltres i venien tots junts per fer-nos fora i nosaltres havíem de saltar la tanca a tot drap i algun cop amb les presses ens havíem deixat la pilota allà dins i després se l ´havien quedat ells.