Els castellans, que sempre ocupaven les files del davant i fumaven sense parar, emboirant la pantalla, tenien menys paciència i xiulaven a la mínima insinuació de l´actriu. Nosaltres després els imitàvem, buscant-hi uns aliats, però ells es giraven, s´aixecaven i amb quatre fanfarronades ens feien callar. Representava que a Can Garcia tenien privilegis, ells. A més, quan la pel-lícula era de quinquis i navajeros, valia més estar-se en silenci. Si els trencàvem les oracions, ells s´envalentien i aquella xuleria innata dels actors de l´extraradi barcelonès se´ls empeltava de mala manera. Ens els imaginàvem com a la pantalla: amb la camisa espitregada i una cadena d´or al coll, una melena descuidada i les ungles brutes, i als llavis un cigarret de droga -ho dèiem així.
-Quina púrria! -cridava aleshores algun català adult, i no quedava clar si es referia als castellans que sortien a la pel-lícula o als de la sala.
No hay comentarios:
Publicar un comentario