La primera obligació de tot historiador és vèncer la que sembla que és la condició axiomàtica de la seva feina: que la història s´escriu de davant cap endarrera, des de present fins al passat. L´historiador que no sap vèncer aquesta formalitat és un paquet. O és que les seves conclusions treballen a sou d´algú. Molt bé: el 1929 van voler aixecar el dit: "¡Ep, que som aquí, que som!" L´impacte romàntic havia arribat a Catalunya quasi amb un segle de retard. Però l´eco de paraules com ara nació, tradició, passat, identitat, història encara era audible: les comunicacions, en aquell temps, eren lentes i eren lentes, per tant, els ecos. Setanta anys després, aixecar el dit d´aquesta manera frega el patetisme. Construir un museu -és a dir, una nació- amb la fraseologia i la metodologia romàntica és, com a mínim un anacronisme esterilitzant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario