Amb tot, als nacionalistes catalans tot això, en el fons, no els preocupava gens. Van contribuir a l´increment del dèficit públic espanyol des del principi i amb una gran eficàcia. Una eficàcia espectacular. Podien omplir-se la boca invocant la duplicació manicomial d´administracions, però l´endemà mateix estaven destinant partides pressupostàries a la creació d´una policia autonómica tan innecessària com el mateix govern civil; pugnaven perquè Televisió Espanyola es financés sense subvencions públiques -i ensenyaven als ciutadans el forat financer de l´Ens-, però alhora aixecaven una televisió pròpia que ha estat l´instrument més eficaç de la seva hegemonia política i cultural. Tota l´estratègia del nacionalisme ha consistit a organitzar un Estat a dins d´una altre Estat. Al preu que fos, i el preu ha estat molt alt. El preu és que Espanya presenta la combinació d´atur i dèficit públic més inquietant d´Europa. Això, a final de mil-lenni, suposa un fracàs espanyol més. I aquest fracàs es podrà veure amb tota l´esplendor si Espanya queda apartada de la primera línia de Maastricht, o si hi arriba, però morta. Si això passés, a Catalunya es tornarien a sentir les rialletes. Unes rialletes estupefaents, insòlites, ridícules.
No hay comentarios:
Publicar un comentario