Catalunya no és una nació. Tammbé ho demostra, enèsima prova, l´estat del que anomenen la llengua pròpia. No l´ha parlat mai tanta gent, no ha tingut mai un suport institucional i privat com l´actual, mai ha estat tan clar el seu futur, mai la seva emocionant tradició literària ha estat tant a l´abast de qui ha volgut experimentar amb ella. No, no es tracta d´això. Es tracta que una llengua ha de servir per la negació. Es tracta que en una llengua determinada també la traïció s´hi ha d´expressar. Si no, no es tracta d´una llengua: es tracta d´un valapuk, d´una llengua artificial, de la llengua pròpia d´un país artificial. Els catalans -no sé si Catalunya, però això no m´interessa- tenen una altra llengua pròpia: el castellà. Utilitzar aquesta llengua per la creació té grans avantatges i grans inconvenients. Es pot viure del mercat, sense la carregosa ajuda institucional. Però aquest mercat, que no és fictici, imposa unes regles: és més difícil fer-s´hi un home i més encara un nom. No hi ha cap dubte que la independència del qui treballa a Catalunya amb la paraula castellana és aparentment molt més gran. Tanmateix, els creadors catalans que treballen en llengua castellana afronten críticament l´esperit del temps. La seva, sovint, és la cosmovisió que deuria tenir el General Custer a Little Bighon: actuen amb la prudència d´un assetjat. Fins i tot han arribat a fer-ne una poètica, d´això, una poètica resignada: Praga, el profund poema de Manuel Vázquez Montalbán, el nostre primer jueu alemany, ho prova amb bellesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario