La opinión de Patricia Gabancho en el AVUI. A destacar cuando escribe: "quan et trobes un castellanoparlant a Catalunya furgant cap enrera hi ha un inmigrant o un franquista".
Els meus avis van ser emigrants. Arribaren de països diferents cap a la terra de promissió que era l’Argentina quan s’encetava el segle XX. Si he de ser precisa, l’àvia italiana ja va néixer a Buenos Aires, de família immigrada (els seus pares eren de Roma) i l’àvia irlandesa va arribar-hi de petita, després d’una travessia en vaixell autènticament èpica, durant la qual va morir la part feble de la família, tres criatures. Dels avis, l’un, suís, va acabar tenint una empresa molt pròspera i l’altre, basc, no va sortir mai d’una relativa pobresa, tanmateix digna. Aquest últim era analfabet: a penes adolescent, la família el va pujar al barco i ja t’apanyaràs. No li van donar ni una adreça. Ja de gran, era de tracte sec, molt aspre; un home violent, primitiu. Espanya era això: fa quatre dies encara, la major part de la població rural era analfabeta, la que estava preparant la maleta de cartró per fer el camí cap al nord, fos Alemanya, Catalunya, Madrid o aquell País Basc que havia expulsat el meu avi.
Hi ha, en mi, un petit orgull posat en aquesta saga familiar, malgrat que és força habitual a Buenos Aires. Em representa un substràtum interessant. I haurien d’estar orgullosos els qui comparteixen aquesta aventura, tot i que sóc conscient que una emigració sempre és començar de zero, i implica necessitat i precarietat. Alguna vegada he explicat al meu fill el coixí social que fan els amics de joventut, que són la teva generació i que avancen a mesura que ho fas tu. Podríem fer broma amb els sonors pupitres d’Aznar o amb els financers amics de Zapatero, però no és això: es tracta d’un confort social que l’immigrant llença per la borda. Quan un emigrant se’n surt, una part del mèrit és de la terra que el rep, però un altre tros, i ben gros, és d’ell mateix: de la intel·ligència amb què gestiona les oportunitats, i també les gratituds.
Dic això perquè em sorprèn la irritació que provoca als espanyols que es relacioni la presència (social) del castellà a Catalunya amb paràmetres socio-culturals més aviat precaris. Els posa a mil. Darrera hi ha la pretensió de fer creure que el castellà és consubstancial a Catalunya, com si hagués brollat aquí fa mil anys, però també hi ha la consideració de l’emigració com una mena de vergonya. Però a tot arreu on s’ha fet penetrar una llengua aliena en una societat ha estat per pressió demogràfica, és a dir, per flux migratori –com avui el castellà als Estats Units– o per pressió política colonial. A Catalunya van ser les dues coses alhora. Avui, dècades després, s’ha frustrat la normalització per altres factors, com la nova immigració, el pes dels mitjans de comunicació, el servilisme català o l’escola estovada.
Hi ha, en aquest canvi de llengua social, un altre element també important: l’actitud de la burgesia davant la catàstrofe del 36 i del 39. Hagués estat natural un pacte, tàcit o ideològic, amb el vencedor per tal de mantenir l’estatus, però va ser més profund: van eliminar, de forma profilàctica, qualsevol rastre de catalanitat. La classe dirigent del país va decidir, en un suïcidi identitari, que el catalanisme que ells mateixos havien recolzat des de començament de segle era un error i que calia preservar la descendència de caure en el mateix parany. És clar que el sabien ben sabut, el castellà: la burgesia sempre parla la llengua del poder. I feia temps que s’arrossegava la qüestió del prestigi, però en aquest cas va ser una amputació conscient. I també és cert que, des d’aleshores, ha passat aigua sota el pont i el català ha tornat a ser on era (amb l’excepció dels pijos, que són els fills inútils d’aquesta burgesia).
A vegades, per provocar, dic que quan trobes un castellanoparlant a Catalunya, furgant cap enrera hi ha un immigrant o un franquista. No és cap mal: molta gent ha evolucionat des d’aquí cap a un bilingüisme actiu. El monolingüisme castellà, una o dues generacions després, ja connota ideologia, adscripció o costum, que sempre és escassa flexibilitat i poca apetència cultural. L’ascens cultural costa molt més que el mer ascens social o econòmic, i no és casual que aquest segment social estancat nodreixi el fracàs escolar. Però amb això convivim sense massa friccions, i no serà la política o la llengua qui ho destorbi. Altres coses potser sí.
És interessant un estudi, publicat per la revista Eines de la Fundació Josep Irla, que retrata el nivell cultural dels votants catalans de cada partit a través del consum d’informació (diaris, internet). Resulta que el gruix dels menys sofisticats corresponen al PP! Potser són espanyols molt espanyols que troben que el PSC catalaneja massa. Al costat d’això, fa poc vaig conèixer un taxista andalús que en castellà es confessava independentista perquè no volia que els seus fills haguessin d’emigrar, com ell ho va fer de jove. No cal dir que el tripijoc del nou finançament ens hi durà de cap.
La realitat és, doncs, molt complexa, i si la llengua encara funciona com a indicador social és precisament perquè milers i milers de persones han incorporat el català al seu bagatge demostrant que l’ascens social i cultural és possible i desitjable. El sobiranisme és només un pas més, i tampoc cal que ens hi trobem tots.
