Estaven construint una nació, però ho amagaven. Si ho haguessin reconegut potser hi hauria col-laborat. En canvi, s´atenien a una mena d´imperatiu històric, a una veu cavernosa que els deia "som". Eren els primers que sabien que aquesta veu no existia, però dissimulaven. Insisteixo: era l´única cosa que no es podia especificar al contracte. La dissimulació consistia a distingir, amb l´ajuda acadèmica que s´hagués de menester, entre Nació i Estat. Ells asseguraven construint l´Estat a què aspirava una nació letàrgicament instal-lada a la història des de feia mil anys. Evidentment, aquesta distinció té algun sentit nomès des d´una perspectiva mítica, religiosa. Els laics saben que una nació no existeix sense un Estat. Que la nació es l´Estat. Això, el nacionalisme no ho pot acceptar. Perquè l´Estat és discutible, opcional, una decisió de l´individu, al capdavall. L´individu pot discutir les característiques de l´Estat. Fins i tot el pot abandonar, l´Estat -l´apàtrida-; però de la nació no aconseguiria sortir-ne mai. L´apreciable i avantatjosa diferència que jo trobo entre ser espanyol quan ho vulgui, però de moment és impossible deixar de ser català. Potser això enclou tots els meus patiments.
No hay comentarios:
Publicar un comentario