El Ala Oeste de la Casa Blanca. (50) Crímenes de guerra

Diversitat i integració. (21)

El racisme cultural dóna per fet que una certa identitat col-lectiva comporta característiques innates, de les quals, a la manera d´un programa genètic, els membres individuals són portadors hereditaris. En la seva expressió més trivial, aquesta és la noció que convida, per exemple, a parlar de com els gitanos porten el ball "a la sang", o els negres el sentit del ritme, o de com els italians són apassionats, els francesos romàntics, els alemanys caps quadrats o els mexicans mandrosos. Les ciències socials poden ser convocades per reforçar la il-lusió d´allò que Caro Baroja (1970) va anomenar "el mite del caràcter nacional", i així ens trobem que les enquestes d´opinió contribueixen a reduir a la unitat -els "espanyols", els "francesos", els "europeus"- un conjunt dispers i inconnex de ciutadans d´un mateix Estat o d´habitants d´un mateix territori. Pot oferir-se, d´aquesta manera, la confirmació que a cada comunitat políticament definida li correspon un determinat conjunt de punts de vista o de conductes, la qual cosa implica en la pràctica una estratègia d´etnificació. En les seves variants més radicalitzades, aquesta és també la base de totes les formes immanentistes de nacionalisme, aquelles que presumeixen que un poble té una personalitat pròpia, un caràcter singular, que ha de ser protegit de tota contaminació que afecti la seva imaginària puresa.

Y el planeta recibió al 2010 con esperanza y alegría...

Fantásticas fotos de bienvenidas de año publicadas en Boston.com

http://www.boston.com/bigpicture/2010/01/welcoming_2010.html

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (49) El día anterior

Segadores de ilusiones

Habanera basada en "Els segadors", compuesta e interpretada por Antonio Juliá.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (48) Presupuestos

Catalán en los años 60

La carta de una lectora de El Periódico de Catalunya.


Felicito a una de las escritoras catalanas más importantes, Mercedes Salisachs, por atreverse a decir la verdad, por declarar que el catalán no estuvo tan prohibido por el franquismo como nos dicen. La realidad la recordamos muchos. En los años 60 había radios, libros, espectáculos, música y teatro en catalán. Había comercios rotulados solo en catalán. Ahora, si rotulas solo en castellano, te inspeccionan y te multan.
Y la ley de educación prevé en sus artículos 14 y 17 la enseñanza del catalán en la escuela. Muchos de mi generación estudiamos más horas en catalán con Franco que ahora nuestros hijos y nietos estudian en castellano. Los nacionalistas han creado una leyenda negra lingüística de esa época que poco tiene que ver con la realidad.


Vicenta Arnau
Barcelona

Diversitat i integració. (20)

D´aquest principi que fa de tota identitat un constructe d´efectes màgics, no se´n salva ni tan sols el mateix individu, també ell víctima de la il-lusió de ser alguna cosa més que el producte de la seva relació amb els altres. En tant que cèl-lula identitària que és, l´individu és també una quimera que ens fa percebre com unificat el que de fet és una realitat composta. Tot subjecte és, en efecte, el precipitat d´una ficció que anomenem "personalitat", cosa que, d´altra banda, no resulta un impediment perquè ens agradi que ens aprecïin o que ens ofengui que ens insultin. Conèixer les arrels històriques o les funcions sociològiques de la passió amorosa no ens impedeix enamorar-nos de tant en tant. Estar convençuts que l´home o la dona que ens estimen mereixen que esl haguem destacat entre la resta dels humans, no fa de nosaltres uns racistes. El mot llar pot ser rastrejat pel que fa a les condicions socials i ideològiques que el feren possible i necessari, però saber la seva naturalesa contingent no ens treu de sentir-nos, en certs indrets, en certs moments, com a casa. D´igual manera, la modernitat ha imposat, a més d´altres categories destinades a generar sentiments -llar, amor, jo-, la revisió moderna de la noció de pàtria, que tothom, si fa o no fa, fins i tot negant-la, posseix d´alguna manera. Vet aquí, doncs, un aspecte de la realitat que, justament perquè és històric, fals, artificial, constrït, inventat, quimèric, imaginari..., estaríem en plenes condicions d´incloure entre aquelles coses que són específicament humanes.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (47) Manchester. 2ª parte

Diversitat i integració. (19)

El que interessa aquí és, però, que els andalusos a Catalunya poden fer i fan alguna cosa més en el camp dels simulacres culturals. Per la seva capacitat d´evocar realitats no viscudes poden aconseguir que l´Andalusia creada lluny sigui encara més "autèntica" que l´original, com si, a més, sabessin d´alguna manera que l´Andalusia veritable, la bona, l´enyorada, no existeix, ni ha existit mai a Andalusia. El desenterrament brinda als andalusos la possibilitat de teatralitzar un país natal que, com per encanteri, ha estat alliberat de tot el dolent i indesitjable, com si la memòria hagués manipulat els seus recursos per extreure d´ells, per la màgia de la posaes contradiccions, l´andalusitat catalana pot desplegar la plenitud de la seva impostura amb tota llibertat. ¿Què és la Fira d´Abril catalana sinó una espècie de Disneyworld ètnic, una província de la pura fantasia? El visitant que acudeix al recinte firal de Can Zam -concebut a la manera d´un autèntic parc temàtic, incloent-hi rèpliques de cartró-pedra de la Giralda o del típic pati andalús- penetra en un món de màgia i il-lusió en què es reprodueix una pàtria impossible, on existeixen casetes privades i de la qual els señoritos han desaparegut: els cavalls guarnits són muntats per obrers de la construcció disfressats de latifundistes.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (46) Manchester. 1ª parte

Diversitat i integració. (18)

No podem oblidar que el rebuig dels immigrants espanyols ha estat una constant del catalanisme racista. El trobem a la Renaixença, de la mà de la denúncia del "flamenquisme", distorsió de les expressions culturals d´aquells "malfactors als quals la misèria de Castella, Aragó i València, Andalusia... abocara sobre Barcelona". Prat de la Riba no era menys eloqüent: "D´un costat estan els homes desviats pels ferments de l´odi, els acabats d´arribar no assimilitats encara a la nostra vida ciutadana, els immigrants analfabets (...) els fracassats, els despitats, tot el detritus". El mateix president Pujol va compartir aquestes idees en un moment donat, cal creure que superat, de la seva evolució ideològica, com va demostrar en aquell vell text que tants cops li ha estat demagògicament retret i en el qual parlava de l´immigrant com d´"un home que viu en un estat d´ignorància i misèria cultural, mental i espiritual". Poques vegades s´explicita, però per molts la paraula xarnego manté les seves qualitats estigmatitzadores.
L´onze de setembre de 1997, en els gairebé tradicionals aldarulls del capvespre, algú va trencar a pedrades els vidres del Centro castellano-Manchego de Barcelona. Els meus pares no van tenir ocasió de conèixer aquest lloc en vida, però de segur que hauria estat un factor més entre tots els altres que feien que casa nostra fos casa seva, si és que, com deia la cançó d´en Sisa, hi ha cases d´algú.