¡Feliz 2010!

Esto es lo que nos espera con los políticos que "otros" han votado. ¡Cambiemos de políticos! ¡Cambiemos nuestro futuro!

La cursa dels nassos o cómo tener que elegir entre ser catalán o español por narices

Esta tarde se celebra en Barcelona "La cursa dels nassos", la San Silvestre barcelonesa. Una saludable manera de despedir el año, corriendo por las calles de la ciudad condal.
El problema venía cuando te inscribías en la carrera, cuando te pedían la nacionalidad y debías elegir entre la catalana o la española, como si no se pudiese ser las dos cosas, como si en realidad sólo se pudiese ser catalán. El nacionalismo es una lacra que se mete por todos los resquicios, y no te deja en paz ni cuando sólo quieres participar en una carrera popular. Aprovechan que quieres hacer deporte para realizar una encuesta encubierta.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (45) Isaac e Ishmael

Diversitat i integració. (17)

Pel nacionalisme confessional, la religiositat andalusa s´inscriu dins del que s´entén com el subdesenvolupament cultural propi de pobles poc o mal modernitzats i situats en un nivell inferior en el camí vers el Progrés i la Civilització. Aquest rebuig envers formes religioses "inferiors" al nivell civilitzatori presumit pels catalans, ha tingut diverses oportunitats d´expressar-se.
La Setmana Santa de 1987, els andalusos que celebraven processons a l´estil andalús al barri del Poble Nou, a Pineda de Mar, van trobar-se amb la negativa eclesial a participar en els actes. El bisbe de Girona, Jaume Camprodon, va considerar que aquells actes sacramentals eren impropis de la pietat adient en unes dates tan assenyalades i va donar instruccions perquè la parròqia se´n mantingués al marge. Així fou que la processó no va poder sortir de l´església, com cada any, sinó que va haver de fer-ho d´un magatzem de ferralla. Les imatges, que el Bisbe havia definit com "ninots", no eren reconegudes com a sagrades, per molt que els confrares conservessin un vídeo de la benedició. Finalitzada la processó, els assistents s´entestaren a introduir com fos els passos a l´església, que era tancada. Es produí aleshores un considerable tumult a les portes del temple, quan els natzarens, costaleros i el públic en general, entre increpacions als capellans de "pistoleros", van intentar abatre-les, en un episodi que es va acavar amb diversos contusionats.

Cine y Política. (6) El mensajero del miedo

Diversitat i integració. (16)

El març de 1995 la Casa de Anadalucía exigia inútilment ser convidada a participar en el II Congrés de Cultura Popular i Tradicional catalana. Entre els dos-cents trenta-nou pavellons que integraven l´Expcultura d´octubre de 1994, no n´hi havia cap que representés la comunitat andalusa ni d´altres provinents de la immigració. Això expressa la desconfiança del catalanisme essencialista, no sempre aliena a les instàncies oficials, envers allò que mai ha deixat de ser percebut com una presència aliena a "l autenticitat" cultural catalana. Des del catalanisme més xenòfob, la qüestió estava clara. Així, el Front pel Plebiscit per la Independència de Catalunya declarava, en relació amb la vindicació de catalanitat de la Casa de Andalucía que "tot fa pensar que és una maniobra de vulgars colonitzadors, que amaga la pretensió de voler suplantar una cultura aliena a la nostra"

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (44) Dos catedrales

Diversitat i integració. (15)

Permeti-se´m iniciar el que serà una consideració a propòsit de les manifestacions de religiositat popular andalusa a Catalunya, en el marc de la dinàmica de les construccions identitàries en aquest país, amb una breu evocació personal d´un fill d´immigrants. El meu pare va passar-se tota la vida rememorant aquell poble manxec -Almadén- del qual hagué de partir amb tota la seva família, a la recerca, com tants altres, d´una feina. Parlava sempre del seu país amb una infinita nostàlgia i usava per referir-s´hi expressions -la tierra, el pueblo- carregades d´un extraordinari afecte. El seu somni era tornar un dia als paisatges de la seva adolescència, amb els vells parents i veïns que s´havien quedat i la vida dels quals el pas del temps havia respectat. No existien en aquella època associacions que reunissin la nombrosa colònia almadenenca a Barcelona i la seva comarca -una funció que acomplia el Centro Extremeño-, però la parentela i los paisanos teixien entre ells una sòlida xarxa de sociabilitats. El meu ambient domèstic estava saturat d´aquesta mena de sentiments, perquè la meva mare tenia cura d´escenificar el record dels orígens, sobretot pel que fa al menjar i mitjançant plans carregats de memòria: migas, gachas i, en especial -és fàcil que el record de la infantesa s´aturi aquí- unes exquisides postres, consistents en una espècie de bunyols amarats de llet i amb un nom curiosamnet anticlerical: orejas de fraile.
Arribada la seva jubilació el meu pare va veure l´oportunitat de dur a terme el seu somni de retorn -que per motius econòmics tan sols havia pogut paladejar uns quants dies en un únic viatge, feia ja més de vint anys-, i decidí marxar per passar els seus darrers anys en aquell escenari que tant estimava... La veritat és que va trigar a penes dues setmanes a tornar, poc menys que esparverat. Tot allò amb què es va trobar no tenia res a veure amb les seves evocacions d´immigrant i havia descobert que casa seva era, ja per sempre. Barcelona, amb els seus fills i néts catalinos, com ell els deia. L´objecte dels seus ensonyamnets ja no existia i començava a sospitar que mai no havia existit en realitat, i que el que havia anat embastant al llarg dels anys no era sinó una il-lusió forçada per les desoladores condicions que el desarrelament imposa a un desplaçat. Pel que a mi respecta vaig visitar no fa gaire Almadén i enlloc vaig aconseguir que em servissin aquelles orejas de fraile, la recepta de les quals la meva mare havia conservat amb tant afecte, per tal de no oblidar.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (43) Decimoctava con Potomac

Diversitat i integració. (14)

La línia divisòria pot estar situada ben avall del sistema d´estratificació social, de manera que els espais que divideixen la societat entre els d´aquí i els de fora poden fer d´aquest darrer grup una exigua minoria de marginats als quals es pot sobreexplotar i fer culpables de mals socials com la delinqüència o l´atur. Però aquesta mena de cop de destral que divideix bestialment el cos social en dos pot, en comptes de conformar-se amb amputar una petita part considerada estranya i malsana, seccionar-lo en dues grans fraccions sovint gairebé equivalents i simètriques. aquest és un fenomen que troba a Catalunya un exemple excepcionalment clar. Aquí el tàxon immingrant pot ser aplicat, en funció dels contextos, per marcar una borsa molt petita de persones en situació precària, constituïda pels provinents de països pobres arribats no fa gaire. Però aquesta segregació semàntica pot interpel-lar una massa de quasi la meitat dels ciutadans legals, que integren persones provinents de la resta de l´Estat, establertes al país des de fa potser dècades i de les quals el tret que delata la seva immigritat no és tant el seu origen com l´idioma que parlen.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (42) Os mataréis en la caída

Diversitat i integració. (13)

Es tracta de persones provinents de zones deprimides del propi Estat i considerades socialment o culturalment inferiors. A Europa aquest és el cas dels terroni, italians meridionals emigrants al nord; dels xarnegos o els maketos de Catalunya i el País Basc respectivament; dels nord-irlandesos catòlics a Anglaterra, o dels ossis, alemanys de l´Est desplaçats a l´antiga República Federal. En tots els casos es tracta d´individus la situació dels quals és ben legal i que gaudeixen d´una ciutadania plena o quasi, però que, malgrat això, i per causa dels seus costums, de la seva llengua o del temperament que se´ls suposa, poden ser vistos com a pertorbadors de la integritat cultural de la comunitat receptora, i fins i tot com una amenaça per a la seva pròpia supervivència. En aquest cas no es pot parlar ja d´un paupèrrim percentatge de la població total -entre l´1 i el 10 %-, sinó que poden assolir el 40 o el 50 % del conjunt de la població "legal" del territori que un grup considera com propi de la seva cultura. L´inmigrant no és identificat aleshores com responsable de l´índex d´atur, de riscos per a la salut pública o de l´increment de la delinqüència, sinó, per damunt de tot, com a font de perill per a l´existència mateixa de la nació que acull.

Cine y Política. (5) Trece días

Película centrada en la crisis de los misiles de Cuba de 1962. En Octubre de 1962 fotografías obtenidas por U-2 revelan que los soviéticos están situando armas nucleares en Cuba con capacidad para alcanzar el sureste de los Estados Unidos. El presidente John F. Kennedy y sus colaboradores deberán entonces idear un plan de acción contra los soviéticos.

Y Rouco Varela se tocó las narices...

No es una inocentada, esta es la mejor foto que ha encontrado El Periódico de Catalunya para explicar lo que pasó ayer en Madrid. Una crónica aséptica sobre el acto a favor de la familia cristiana aderezada con la foto de Rouco tocándose las narices. ¡Gran lección de periodismo!

Diversitat i integració. (12)

Delatar que aquell que anomenem inmigrant no és una figura objectiva, sinó més aviat un personatge imaginari, no desmenteix la seva realitat sinó que, al contrari, la intensifica. Dient-ho d´una altra manera, és cert que hi ha inmigrants, però allò que fa d´algú un inmigrant no és una qualitat, sinó un atribut, i un atribut que li és aplicat des de fora, a la manera d´un estigma i un principi denegatori. L´inmigrant seria, sens dubte, un exponent perfecte d´allò que Gilles Deleuze anomena un "personatge conceptual". L´inmigrant és aquell que, com tothom, ha recalat a la ciutat després d´un viatge, però que, en fer-ho, no ha perdut la seva condició de viatger en trànsit, sinó que ha estat obligat a conservar-la perpètuament. I no tan sols ell, sinó fins i tot els seus descendents, que hauran d´arrossegar com una condemna la marca de desterrats heretada dels seus pares i que farà d´ells allò que, contra tota lògica semàntica, s´acorda d´anomenar "inmigrants de segona o tercera generació".

Para los políticos españoles el dinero no es la felicidad

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (41) Se avecinan malos tiempos

Diversitat i integració. (11)

És urgent que aquells que, afirmant-se a l´esquerra, estan convençuts que Catalunya és de debò una nació, i una nació amb vocació d´autogovern, es pronunciïn amb la màxima claredat sobre què és el que ha d´inventariar-se com el seu patrimoni cultural. ¿Potser un conjunt de qualitats singulars, que només es troba en els millors d´entre nosaltres? ¿Un seguit de virtuts intraduïbles, que cal mantenir fora del perill del contacte amb costums espuris? ¿O bé, senzillament, aquesta articulació constanment en moviment, i de la qual mai no sobra res, que alimenten les formes de fer i de dir d´aquells que es consideren a si mateixos catalans i que, fent-ho, reben automàticament i com de cop el ple dret a la identitat?

Cine y Política. (4) El desafío: Frost contra Nixon

El sueño de un político trepa.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (40) Diecisiete personas

Diversitat i integració. (10)

Ha estat des de postulats nominalment d´esquerres, però reaccionaris en la seva vessant nacionalista que, contra l´integracionisme dels partits d´esquerra majoritaris -Catalunya un sol poble-, s´ha defensat de manera recurrent que al país estan presents dues comuninats culturals: d´una banda, la dels propis, els d´aquí, els nostres o els assimilats a nosaltres, els catalans al capdavall i, de l´altra, la dels castellans o espanyols, els de fora, els que han vingut, els que no han volgut assimilar els nostres costums o la nostra llengua. D´aquesta menra, l´eix etnicolingüístic es mostraria més decisiu, a l´hora d´estratificar la societat catalana, que el de la classe social.

Cine y Política. (3) Poder absoluto

Película dirigida e interpretada por Clint Eastwood en 1996.

Diversitat i integració. (9)

Un cop restaurada la democràcia i deixant de banda esdeveniments concrets com els ja esmentats, les emergències de l´integrisme cultural s´han restringit a poca cosa més que esporàdiques declaracions contra el cavall de Troia espanyolista que representen, segons diuen, les Romerias del Rocío o les Ferias de Abril a Catalunya. Aquesta discreció en les seves explicitacions no treu que les tendències a l´exclusió cultural dels "no assimilitats" siguin les presents, si bé en un estat larvari, en el si del catalanisme conservador, i fins i tot en corrents nacionalistes radicals que es presenten a si mateixos com a progressistes.

¡Feliz y Laica Navidad!

¡Qué bello es vivir!

Una Navidad sin ver ¡!Qué bello es vivir!, es como un Belén sin niño Jesús.

Diversitat i integració. (8)

Les premisses fonamentals d´aquest nacionalisme d´esquerres, integrador i no excloent són, d´antuvi, que a Catalunya la classe obrera és una sola classe. En segon lloc, que a Catalunya hi ha un sol poble. I, per últim, que la vertebració cultural de la societat catalana no es basa en continguts específics, sinó més aviat en una consciència compartida de formar part d´una mateixa comunitat. Des d´aquesta perspectiva, "cultura catalana" voldria dir, no una dada anterior a tota experiència o pràctica societària, sinó el resultat d´una construcció sempre inacabada, un constant joc d´interrelacions o, si es prefereix, un cos inestable i porós, que es deixa travessar per tota mena de fluxos. Aquesta forma d´interpretar la catalanitat com un receptable buit, transitable i obert, en disposició de digerir qualsevol contingut, és la que va donar peu a la consensuada definició de català que oferí, a la transició, el Consell de Forces Polítiques: "tot aquell que viu i treballa a Catalunya". Ha estat també aquesta visió la que ha acaat orientant la Llei 2/93 del Parlament, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional catalana, en la qual s´establia institucionalment que aquesta era "el conjunt de les manifestacions de la memòria i la vida col-lectives de Catalunya, tan passades com presents".

Cómo llenar el Nou Camp con un partido entre selecciones de fútbol

Es muy fácil, es cuestión de poner a jugar a dos selecciones de verdad en un campeonato de verdad, el resto es coser y cantar.



Fue impresionante poder vivir la final de los Juegos Olímpicos de Barcelona en el Nou Camp. Tu campo, tu selección y 100.000 personas contigo.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (39) El obstruccionista Stockhouse

Diversitat i integració. (7)

El nacionalisme progressista es tradueix en una concepció integradora i pluralista de la construcció nacional. Des dels seus pressupòsits, per ser acceptat com "un dels nostres" és suficient que el candidat es consideri a si mateix com a tal, puix que la identitat no és altra cosa que un sentiment d´adscricpció al qual no ha de correspondre pas per força cap contingut específic. Es tracta, a la fi, d´aquell element de consciència i de voluntat en els seus membres del qual Rovira i Virgili, seguint Mancini, feia dependre l´existència de la nació. En aquest ordre de coses, no es pot presumir d´una impossible "puresa de sang" cultural, ja que totes les realitats culturals copresents a la societat serien igualment autèntiques o, si es vol, igualment bastardes. Això implica que no seria possible trobar un estat inicial de la cultura, perquè no és res més que una totalitat integrada, però crònicament intranquil-la, de préstecs i aportacions, a la manera d´un delta que recull i barreja el que van deixant successives arribades humanes. En la mesura que no ha pogut experimentar mai una sitaució de partida, la catalanitat tan sols estaria en condicions de conèixer versions. Hom podria excloure´s, però mai, de cap de les maneres, ser exclòs de la condició de català.

El mejor partido de fútbol para los que piensan que en un partido de fútbol lo de menos es el fútbol

Diversitat i integració. (6)

El raonament que justifica la desqualificació de determinades pràctiques culturals per ser incompatibles amb una suposada catalanitat immanent es basa en un inquietant axioma: es reconeix que, com ja sabíem, "som catalns tots els que viuen i treballen a Catalunya", però no ho és allò que fan. És a dir, un inmigrant pot obtenir la seva homologació com a català mentre pagui impostos i hagi demostrat la seva capacitat productiva, però perd aquest privilegi quan es posa a ballar, a celebrar festes, a cuinar o, senzillament, a parlar. La seva manca d´adhesió a la "genuïna" cultura amfitriona delata en ell una mena de condició anòmala, una catalanitat incompleta o de baixa intensitat. Són a dins, però alguna cosa d´ells pertany a fora, com si incorporessin un grau variable d´intrusisme que fa d´ells catalans insuficients o incomplets.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (38) Alguien va a Urgencias y alguien va a la cárcel

Diversitat i integració. (5)

Les circumstàncies històriques que va determinar el període franquista van fer que, davant d´altres prioritats, aquestes tendències romanguessin ensopides. Malgrat això, periòdicament sorgeixen polèmiques públiques en les quals l´etnicisme essencialista explicita el seu rebuig a l´heterogeneitat cultural i exigeix que les presències culturalment amenaçadores siguin mantingudes a ratlla. L´hostilitat exhibida per certs exponents de la presumpta autenticitat catalana contra manifestacions folklòriques "alienes" -sevillanes, jotes aragoneses...- a la Festa Major de Lleida del 1996 no va ser un fet aïllat. Ja abans s´havien desqualificat expressions culturals dels inmigrants per indignes de ser homologades com a catalanes. Va ser el cas de la negativa eclesial a beneir les imatges tretes en processó per les comunitats andaluses per Setmana Santa, amb l´argument que les senyalava com a expressions pietoses completament incompatibles amb l´"espiritualitat" dels catalans. Va ser també el cas de la polèmica entorn de la prohibició, el 1998, de molts correbous, dels quals es va repetir que eren la conseqüència bé del veïnatge de valencians o aragonesos o, pel cas de les festes amb toros a l´interior del país, de l´assentament de forasters entre nosaltres.

La "vía intermedia" del PSC

Miquel Iceta el viceprimer secretario del PSC ha anunciado que no habrá libertad de voto ni voto secreto en la segunda votación sobre la ILP antitaurina. Iceta ha anunciado que una "vía intermedia" podría ser corridas "a la portuguesa", sin matar al toro.
Esa es la política del PSC, la política de "la vía intermedia", la del sí pero no, la del no pero sí, ir tirando mientras los votos van cayendo ...votos grises para políticos grises. Corridas a la portuguesa, eso sí que sería ridículo, aunque sería el espejo de los politicuchos que ni quieren sangre ni tienen sangre en las venas.

Cine y Política. (2) Todos los hombres del Presidente

El caso Watergate centra esta película que dirigió en 1976 Alan J. Pakula con Dustin Hoffman y Robert Redford como principales intérpretes.

Diversitat i integració. (4)

Quan es planteja quin és el nivell de racisme que afecta la nostra societat, el més comú és que el balanç remeti a les imatges més tòpiques de l´antic racisme biològic: agressions contra negres o magrebins a càrrec de skins, discriminacions en l´accés a locals públics de persones de pell fosca, actuacions polítiques que segreguen membres de "minories ètniques", abusos policials contra inmigrants il-legals, etc. Tot i ser preocupants, aquestes expressions de racisme contra persones d´altres "races" són ben lluny d´amenaçar la conviència civil a Catalunya. Tanmateix, resulten ideals perquè alguns alguns conreien un antiracisme molt sovint purament estètic.
En canvi, quan es fan valoracions sobre l´estat de la problemàtica racista al nostre país, pràcticament mai es computen les modalitats de racisme que designem com a culturals, les conseqüències de les quals sí que podrien afectar les relacions entre segments molt importants de la societat catalana. Aquest racisme no té com a objecte els subsaharians o els nord-africans, que poden ser culpats de l´augment de la delinqüència, però que mai han estta contemplats com una font de risc per a la supervive`ncia de la cultura nacional catalana. Els destinataris d´aquest racisme cultural són, més aviat, centenars de milers d´inmigrants provinents d´altres comunitats de l´Estat espanyol, que reben amb una certa freqüència el retret d´haver-se constituït en una mena d´exèrcit d´ocupació, disposat a dissoldre la identitat nacional de Catalunya.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (37) Ellie

Frío pelón

El hijo de un taurino catalán en un Esplai

Cine y Política. Senderos de gloria.

Alegato antibelicista dirgido por Stanley Kubrick en 1957 e interpretado por Kirk Douglas.

Diversitat i integració. (3)

És freqüent que el racisme cultural o ètnic aparegui a la base del nacionalisme primordialista, és a dir, d´aquell nacionalisme que es considera fonamentat en essències inmutables i que presumeix l´existència d´un tarannà particular i inconfusible en aquells que son considerats com inclosos en la nació. El nacionalisme essencialista es considera legitimat per establir qui i què es mereix ser homologat com a "nacional" i, per contar, qui i què ha de ser considerat estrany, contaminat, perillós i, en conseqüència, excloïble.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (36) La guerra en casa

Los hombres también lloran

España hoy: El ministerio de los andares tontos

La clarividencia de los Monty Python.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (35) El tercer debate de Bartlet sobre el Estado de la Nación

España, una nueva historia. (y 102)

Con este post acabo la serie dedicada a "España, una nueva historia", el libro de José Enrique Ruiz-Domènec.




¿Dónde se encuentra la verdadera España? ¿En el esfuerzo del exilio interior, en las reuniones clandestinas en casa de algún prócer de la cultura o en los salones de los exilaidos en Europa o América? ¿O en ambos lugares a la vez? ¿En la legitimidad dmeocrática de algunos perdedores fieles al gobierno de la república depuesto por los militares o en la embarrada confusión de personajes afines al régimen pero distantes de su política oficial? Ésas eran algunas de las preguntas que ocuparon la mente de los españoles (escritores, críticos literarios, historiadores, pintores, compositores, filósofos) de la edad conflictiva desde Rafel Alberti, Jorge Guillén y Pedro Salinas a Juan Benet, Blas de Otero, Carlos Barral y Jaime Gil de Biedma, desde Carles Riba, Pau Casals a Josep Vicenç Foix, Salvador Espriu, Josep Palau i Fabre o Joan Brossa. Las obras de esos personajes representan una historia de actitudes, ideas y posturas vitales a través de las cuales los españoles intentaron entenderse a sí mismos una vez más.

Cartel encontrado en el Ayuntamiento de L´Hospitalet de Llobregat

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (34) El anexo

La Catalunya triste y malhumorada del PSC

No nos dejemos engañar por una libertad de voto que en realidad es un No a los toros en Catalunya. El PSC es una maquinaria electoral perfectamente engrasada, ganan votos de un lado y de otro, pero no nos dejemos engañar. El PSC va por las casas regionales, por las peñas taurinas, por la Feria de Abril vendiendo motos. En realidad el PSC quiere una Catalunya triste, malhumorada, gritona y maleducada...Una Catalunya donde las libertades individuales no existen.
Los diputados del PSC que son taurinos, como mi paisano David Pérez, deberán salir de Catalunya para seguir disfrutando de su afición, ahora entenderán a todos los catalanes que han tenido que huir para que sus hijos sean educados en castellano.

El Ala Oeste de la Casa Blanca. (33) Desayuno de líderes

España, una nueva historia. (101)

Cuando Franco, para solventar los graves problemas de gobierno, creó un órgano colegiado, donde se citan las diversas familias que configuarn el Movimiento Nacional: desde los falangistas domesticados de Arrese a los católicos del padre Herrera Oria, desde monárquicos juanistas a carlistas, desde sindicalistas hasta liberales afines a la cultura anglosajona, que terminan dominando las ondas mediante la Sociedad Española de Radiodifusión. Comenzó entonces un orden institucional y una organización concreta de la sociedad que ajustaba la acción de gobierno a las sugerencias procedentes del Pardo, un palacete en las afueras de Madrid a donde se fue a vivir el general Franco con su familia, sus asesores y una pequeña corte. Así emerge un país monárquico sin rey, una dictadura sin dictador, un partido único sin ideología, ya que la Falange era ya un olmo seco, de un totalitarismo basado en la moral de la Iglesia; es decir, el régimen.