lunes, 31 de agosto de 2009

Contra Catalunya. (40)


Però les descripcions interiors encara eren molt més compromeses. De fet, només dos trets -a més del tamany- diferenciaven la Feria de Abril catalana dels referents andalusos. El primer era l´interclassisme. A Sevilla, pobres i rics, -junts, mai barrejats- s´acostaven al real. A Can Zam només hi anaven els pobres. Dir això pot semblar indecorós, però la veritat no és el mateix que el decòrum. Per tal de disfressar aquest fet indicutible, naturalíssim, aquell any, com cada any, es destacava a les publicacions i a la propaganda que la Feria de Abril catalana era un exemple de democràcia, que totes les casetes eren obertes per tothom. O es tractava de fer virtut de la necessitat o es tractava de cinisme pur. La discriminació exigeix unes condicions i quan un és al soterrani no les pot imposar fàcilment. A les ferias andaluses hi ha casetes privades perquè tot el poble en participa d´una manera generalitzada. I de moment, quan el poble sobirà es reuneix, és veritat que el primer que fa és guardar distàncies segons la renda, l´herència, l´interès o el gust: és tan dolorós com cert. El món sap que la Feria de Abril sevillana, amb tota la pesca, no hauria durat gens ni mica si els rics hi haguessim hagut de compartir la taula. M´inspira una admiració autèntica el fet de descobrir que, a falta de rics, els organitzadors de la versió catalana i el seu diligent corifeu es treien de la màniga virtuoses explicacions democràtiques.
Hi havia una altra diferència: menys aparatosa però molt més important. A Andalusia, la gent va a les fires a divertir-s´hi amb tota simplicitat. La gent hi busca el riure i la gresca, si un és jove hi busca cuixa i si és vell, consol. No hi ha cap m´es obligació de cap altra mena. A Catalunya, país de plusvàlues, una feria no podia ser només això. La feria, segons els propagandistes, és més que una fira: es tracta de la representació culminant de la identitat cultural andalusa. Això donava a la gent de Can Zam un punt de seriositat i d´orgull silenciós: treien pit i passaven pel carrer gran del Real com si anessin dient que la cultura andalusa existia. La primera tarda que m´hi vaig estar vaig voler comprovar de seguida en què consistia aquella manifestació eminentment cultural. Vaig veure, en efecte, algunes mostres de la noble i mil-lenària capacitat meridional per convertir el frito en una lleugeresa; vaig menjar bon pernill bé de preu i podia haver comprat meloja i carn de codonyat si m´hagués plagut. Però això va ser tot. Qualsevol altra necessitat hauria estat desatesa: la de saber, per exemple, per què els andalusos fan el millor potatge del món a base de bleda i bacallà; o la d´endinsar-se a les explotacions, tan diverses, tan memorables, del raïm palomino; la curiositat de saber per què és tan difícil menjar jabugo autèntic, o per què l´oli andalús es tracta, de fet, de mil olis. Eren unes qüestions -culturals- molt elemntals. De totes elles, en quedava a Can Zam un núvol d´oli refregit -passi pel xurro o pel peixet-, una insolència gairebé continua de paellas matagegants, servides en plats de plàstic, uns forcs humiliants de butifarra amb seques -seques- i un saló comercial on tresillos elefantíacs de pell de plàstic alternaven amb un cartell i quatre ampolles dels rars i interessants tintos del Condado, que tanmateix -com un simple fòtil al living- no es poden comprar. Quant a la música, en cap moment vaig poder escoltar res que no fos una sevillana. Res. Vaig ser-hi matins, tardes i nits. Res de res. Una sevillana grapejada: a això es limitava l´explotació de la veta cultural més gran d´Andalusia. Em va interessar també la possibilitat que hi haguessin muntat alguna expsoició, ni que fos sobre Garcia Lorca. I seguint un cartellet molt artesanal, em vaig introduir a la feria profunda. Aquest cartell duia una paraula de sonoritat molt fascinant: Crótalos. Exposición de crótalos y reptiles terribles, deia el missatge complet. Vaig voltar molt, massa, abans d´arribar a la zona més canalla i sorollosa de totes, a la vora de les sitges de cervesa, negada pel rebombori inmisericorde de les atraccions, sínies i altres màquines de fira. Per allà devia haver-hi els cròtals, però jo no els vaig saber trobar. Sí que vaig saber, en canvi, que era l´única exposició de tot el firal.

Poca luz



La mayoría de las farolas del lugar estaban apagadas. Sólo algunos puntos solitarios de luz caían sobre el agua oscura y encalmada. Se preguntó si era porque habían roto las bombillas o si era parte de la campaña de ahorro municipal general el no reponer las bombillas rotas. "Nuestra sociedad se está apagando", pensó. "Ésta es una metáfora que se está haciendo realidad."

Contra Catalunya. (39)


Vaig arribar a Can Zam la tarda del primer dissabte de feria, que era un dia grande. A l´avinguda de pols em van rebre amb tot l´esplendor les nenes adobades de coloret, amb faldilla molt curta i els dits carregats d´anells i un estil recte i dret de caminar; els homes que havien estat, ancians ara amb els ulls atemorits davant la multitud, que buscaven el rastre del fill inquiets només perquè aquest s´havia avançat uns metres, vells amb els nervis desbocats enmig de la gentada; els pinxos, amb les sivelles brillants i estel-lades sobre el cuiro, generalment molt guapos i molt joves, tot i que més d´un ensenyava una bellesa grassa, una bellesa deforme, anticipava ja que la vida li faria a la cintura, a les bosses dels ulls, amb la grassa al voltant del coll que degotava amb expressió líquida; passaven també les dones fetes, alguna vestida d´andalusa, parlant entre elles i escrutant-se tota l´estona, penetrants, dures, llobes; pasava la gitana amb el nadó al cabàs: posava al terra polsós una caixa de fusta, s´hi asseia i es treia una teta madura per donar-la al caganer, trotaven dos cavalls i deixaven anar molta bava; un home arossegava un sac de camarons i sal que després vendria en paperines de paper d´estrassa. Al voltant de tot això, hi circulava una olor penetrant d´oli fregit i un terrabastall format per dos sons dominants: la sevillana inacabable que ballaven a totes les casetes i el furor comú de la tòmbola, el Pasaje del Terror i la Noria desbocada. També hi havia els lavabos, ambulants i pudents.
Hi vaig tornar -vaig haver de tornar-hi- molts altres dies. En hores diferents. Anava escrivint i arribant a algunes conclusions parcials. No eren conclusions senzilles. Ni tan sols era fàcil de sotmetre l´escriptura a una descripció austera. Per començar, no era fàcil tècnicament: el cinema, la televisió, la propagació de la imatge han produït un tipus de periodista -el meu tipus- inhabilitat per la descripció impressionista. Així com molt sovint un escriu les notícies tenint en compte que el lector ja en coneix la part substabcial, així mateix un descriu pensant que el lector ja ha vist les imatges i que per tant a la prosa sobren les descripcions més superficials. D´aquesta manera un s´acaba especialitzant en retrats d´interior, una zona que encara no està sobrecarregada per les càmeres i on potser s´hi pot trobar més fàcilment la veritat inèdita o simbòlica. Però la crònica honrada de Can Zam ho havia de descriure tot com si ningú hi hagués arribat mai, allà. Amb una estona, amb un passeig molt curt, n´hi havia prou per descobrir l´enorme càrrega de falsedat icònica que la Feria de Abril havia acumulat. Durant la major part del dia, allò era un espai brut, pudent i d´una vulgaritat desgraciada. Només unes poques hores petites i buides, generalment als matins, podien posar en relleu de sobte un apartat de bellesa i calma. La succesió televisiva i fotogràfica que s´havia elaborat durant molts anys -sense innocència de cap mena, sense gens de veritat- havia presentat, per exemple, una abundància notabilíssima de primers plans -generalment, primers plans de nenes flamenques-, escollits pel valor simbòlic, amb preferència especial per aquelles imatges que denotaven una entesa i una col-laboració entre cultures. Fabricar un enxaneta amb barret cordovès, era l´objectiu. Aquesta abundància de primers plans arrivaba fins a tal punt que cap imatge, fixa o en moviment, permetria fer-se una idea de l´espai físic on se celebrava la feria: un sot de pols, característic de les golfes metropolitanes. Ni permetia conèixer, tampoc, cap detall dels voltants: aquelles fileres pobríssimes de barraques que es trobaven pel camí d´una de les entrades principals del recinte i que els operadors obviaven acuradament.


(SEGUIRÁ)

Contra las patrias. (30)


Soy un escritor vasco cuya lengua habitual y literaria es el castellano. No me parece que haya que pedir excusas por ello ni consentiría que nadie me derogase de mi ciudadanía por semejante circunstancia. Dada la especial relación de un creador con su idioma, el trasvase lingüístico es muy problemático, pero no creo en modo alguno que sea preciso expresarse en euskera para defender los derechos de esta lengua (y aún menos los de euskadi en general), lo mismo que sería absurdo suponer que sólo pintándose la cara de negro puede uno apoyar la lucha antisegregacionista, o que es preciso usar faldas para comprender las reivindicaciones feministas. Además, las lenguas no se odian entre sí, sólo los fanáticos que las manejan. ¿No está ya acaso y para siempre el castellano en tantas y tantas palabras nuevas del batua? ¿No forma parte cierto vocabulario vascuence, ciertos modismos ususales y hasta cierta peculiar entonación del castellano euskerizado que hablamos y escribimos los vascos? Es una hermandad más sabia que los disparates contrapuestos del rencor o del burocratismo centralista. Quien ama el misterio poético de las palabras, ama también la diversidad irreductible de las lenguas y considera empobrecimiento cultural todo lo que se haga contra ella. No es verdadero amor al castellano lo que mueve a algunos a intentar convertirlo en fundamento de una concepción monolítica de España; ni tampoco es auténtico amor al esukera el de quienes quisieran utilizarlo como coartada aislacionista para practicar una cultura hecha no tanto de peculiaridades como de exclusiones, en la que su torpe cerrilismo se arropase como "casta". Pues la razón habla por igual en todas las lenguas, pero no todo lo que se dice en cada lengua es igualmente razonable...

Contra Catalunya. (38)

Arcadi Espada sigue discurriendo sobre los andaluces en Catalunya.




Vint anys enrera, i també unes pàgines enrera, la pluja al teulat de la caseta duia el compàs i podriem dir, si és que va ser així, que ens havíem begut totes les existències. Un home sortia de tant en tant a donar un cop d´ull, un cop d´ull que a vegades surava més i a vegades menys, i ens anava anunciant els incidents. Més endavant, recordant-lo, vaig saber que les paraules seques, desanimades, que anava pronunciant cada cop que tornava a entrar "Ahora, la Rociera", "de Los Cabales ya no queda ni el muñón" es referien a una nova baixa en el combat amb el vent i la pluja. Però la veritat és que aquella nit, tan curta, finalment ens vam acostumar a la seva lletania amb la indiferència més gran. I, per descomptat, en cap moment li vam fer preguntes: un gest d´assentiment en la difusa desgràcia o suficent per acostar-li les restes de l´ampolla i que begués de gust. Fins que el guitarrista no se´n va cansar -el cantaor se n´havia anat nit enrera- i vam veure entrar un inesperat triangle de sol, fins que no em vaig llevar amb el cul adolorit no vaig entendre plenament el que havia volgut dir aquell home. Des del llindar de la caseta -era la més sòlida i l´única que havia resistit sense grans problemes la tremenda tempesta de la nit- el paissatge era aquest: una llarga avinguda d´aigua i fang se´ns presentava com l´única cosa comprensible entre el caos: lones i ferros i fustes caigudes, pendons estripats amb retalls de garlandes i nusos d´alegres serpentines, pissarres on una escriptura tenaç de guix, indemne a l´aigua, marcava el preu de chocos i cañaíllas. I una bombeta a dins d´un barret que navegava rierada avall com una filla sagrada del diluvi. To i que em van treure d´allà ràpidament i em van tornar en un instant a la ciutat, jo podia recordar que havia estat a la feria de Barberà del vallès, un mes d´abril.
No vaig tornar a la feria fins al cap de molt temps. Les notícies que s´anaven produint cada any sobre la convocatoria -la progressiva amplitud i detall de les quals em cridaven l´atenció- les introduia en el record d´aquell matí de desolació, d´aquell precari campament de l´alegria esmicolat, i en l´admiració que encara em produïa pensar que els devia haver costat molt, a aquella gent, netejar el paisatge i tornar a deixar-lo en condicions. Fins que un any el diari em va enviar a la Feria a treballar-me l´ambient. La Feria se n´havia anat de Brarberà del Vallès i s´havia instal-lat en el que en deien Can Zam, un erm a l´entrada de la ciutat de Santa Coloma, cenyit per llera buida del Besós, pel barri de Singuerlín -que havia estat una llegenda sense llei- i per tres grans sitges cerveseres. Fins aquell moment havia transhumat d´un poble a l´altre, però els espais sempre eren iguals, sempre erms, trossos de ciutat sense resoldre, calbes violentes.


(SEGUIRÁ)

domingo, 30 de agosto de 2009

TV L´Hospitalet la tele friki de una ciudad llena de...



Sábado noche delante de la tele, fútbol insulso, un debate bochornoso, una buena película ya vista... el zapping me lleva hasta la tele sufragada por el Ayuntamiento de mi ciudad. TV L´Hospitalet dedica la hora punta de un sábado noche a emitir "Las aventuras de Ennrique y Ana", una película filmada en 1981 e interpretada por el famoso duo musical.
Programar ese film a esa hora es una excentricidad. Tal vez busquen una audiencia friki, si es así, estamos pagando una televisión friki. Puede que el Ayuntamiento se piense que los hospitalenses son frikis o puede que deseen una ciudadanía excéntrica, aborregada y dormida, especialmente dormida.

Contra Catalunya. (37)


El viratge cap a la nit havia estat espectacular i durant força temps aquest cel de paper em va fer rumiar força. A Catalunya, aleshores, hi havia un debat -un debat més o menys: no cal exagerar- sobre la cultura de l´emigració. Tenia l´origen en una pregunta pública de Maria Aurèlia Capmany sobre la possibilitat que els emigrants poguessin reproduir fora del seu medi natural els trets culturals que duien posats com el color dels ulls o la maleta de cordills. En realitat, la pregunta era mera retòrica perquè estava feta coneixent la resposta. No, no i no. Pregunta i resposta eren tot plegat una estupidesa. Primer, perquè més enllà de qualsevol mena d´autorització, promulgada per la senyora Capmany o per qui fos, els emigrants reproduïen aquestes formes de cultura a la seva vida quotidiana: quan parlaven, quan cantaven, quan cuinaven o quan es relacionaven. No se sap si podien fer-ho, però ho feien. Segon, perquè l´aplicació d´aquest plantejament comportava si més no una consequència forta: la impossibilitat conceptual que les cultures evolucionen i l´existència subsegüent d´un fons hermètic d´identitat cultural associat a un territori. Tanmateix, aquella nit de paper penjava allà, inquietant, sobreposada tal vegada per donar la raó a la senyora Capmany i demostrar que fora del seu suc originari la reproducció de les formes culturals només esdevé melancolia grotesca. Vaig trigar a descobrir que aquell cel de paper podia formar part perfectament de qualsevol penya a Sevilla. Vaig trigar un bon temps a comprovar que la majoria dels joves flamencs, andalusos i catalans, aprenien el cante d´una manera molt semblant: escoltant discos dels mestres i amb el moble del tocadiscos adossat a la paret, a sota d´una imponent escena de caça rediviva amb un cromatisme encegador; que a uns i altres els interrompia el germà petit -i els desterotava els nervis- fins que arribava a una edat en què això deixava de passar i una tarda qualsevol el germanet es posava a portar el compàs tot sol. Vaig trigar a entendre que el cel de paper era una melancolia més vasta i profunda i remota: nostàlgia del pati -també impossible a Sevilla- on el flamenc havia nascut; nostàlgia d´una tradició oral i de la sang que ja no es manifestava enlloc. Estava ficat de ple en aquesta cavil-lació, a punt de sortir-ne, quan Paco Hidalgo em va convidar a fer una xerrada a algun bar recòndit, amb rebotiga. Sempre em deia: "parla del que vulgis". Aquell cop els vaig fer esverar. Vaig dir -suament- que era molt més important el flamenc que la seva melangia, que estava pel damunt de la seva peripècia personal, que a Catalunya el flamenc havia de sortir com fos de la domesticitat, de l´ambient clos de les penyes, que havia de conquerir -la música militar sí que ha sabut fer-me llevar- la Barcelona mateixa, el centre. Els vaig dir que el flamenc havia de ser també una música de Barcelona i no pas només la música dels inmigrants andalusos de Barcelona. Era un plantejament molt respectuós: amb la seva música, amb el seu llegat cultural i fins i tot amb el seu dret a la melancolia. Però no ho va entendre així gairebé ningú: recordo que Paco tenia una feinada per moderar el col-loqui i perquè jo no em sentís agredit del tot. Només va faltar que sortís Antonio España del fons de la sala per dir una cosa terrible: "Ara també la nostra música, voleu robar-nos?" L´Antonio era i és un home intel-ligent, però aleshores ja era un home ofès. Pocs mesos més tard va aprofitar que obligaven la seva filla a estudiar català per tornar a Andalusia. Dubto que a Granada s´hagi sentit a la seva ciutat tant com s´hi va sentir a Barcelona. No hi ha res com la llengua per provocar exilis inútils. Però bé; era veritat: jo volia portar el flamenc a la ciutat, ficar-lo en el cansado corazón del viento; el volia veure a la programació dels festivals públics, a les sales de moda; era una música, més que un consol. Naturalment, no vaig fer res, però altres sí que ho van fer. Finalment ho van fer Mayte Martín, Cañizares, Ginesa Ortega, Duquende, Poveda... Aquests flamencs catalans, criats a perifèries idèntiques a les andaluses, nens avorrits, nens després estrelles, adolescents més endavant que feien imposar el silenci a les penyes: ara canto jo: temptats per tot, i per totes les músiques, com només ho pot ser l´home a la ciutat. Ja hi són, ara; a la ciutat. No hi ha a Catalunya cap altra música tan pròpia i tan viva com el flamenc.




(SEGUIRÁ)

Contra las patrias. (29)


Nada fomenta más realmente, más hondamente, la paz del Estado que la protección y desarrollo del euskera, catalán, gallego, etcétera, porque cada palabra respetada es violencia evitada; pero nada más miserable que quien utiliza una de esas lenguas como arma de combate e incomunicación, como pura negación de la disposición a entender y ser entendido, porque mata el lengauje que emplea más eficazmente que quien antaño lo prohibió. No es cierto que, si uno no quiere, dos no riñen: basta con que uno opte por la destrucción arrogante de la violencia para que ésta despliegue su lepra e inicie la mímesis vengativa. Para hacer lo realmente difícil, en cambio, lo realmente precioso -hablar, amar- hacen falta al menos dos: ahí está la gracia.

Contra Catalunya. (36)


Era un món d´homes. I els homes de la ciutat central arribàvem, doncs, a les perifèries de la manera que podíem, ja dic que amb prou feines. Un cop arribats, allà tot anava molt lent i costava tant com el viatge. El que s´havia de veure estava anunciat a les deu, però aquella hora a la penya encara escombraven. El cante o el baile de veritat no començaven quasibé mai abans de mitjanit. Mentrestant, podíem assistir a espectacles diversos. Les mares pujaven les nenes a l´escenari, perfectament vestides de faralaes, i les animaven a ensenyar les gràcies al públic, que anava en augment. Alguna era graciosa. En aquests preliminars només es ballaven sevillanes, que la megafonia del local sempre brindava amb un volum eixordidor. De vegades l´espectacle era més confidencial: un expert recolzava el seu pes a la barra, al teu costat, i en 90 minuts seguits, interromputs un parell de cops per respirar i beure cervesa, desplegava tota una teoria privada sobre els orígens, l´evolució i l´estat actual del cante flamenc, davant qualsevol drecera de la qual era molt perillós replicar. Els preparatius podien consistir també en una conferència. Jo mateix alguna vegada en vaig ser protagonista: només me´n recordo de la suor. La lentitud i la laboriositat d´aquelles nits es convertia molt fàcilment en pura pesantor. Pesantor per mi: un estrany, al capdavall, en aquell món. La gent de les penyes, els prolegòmens els tenien com una part essencial de la festa. En canvi, jo els veia com un peatge per arribar al que m´interessava: el moment en què un desconegut pujava al cadafal i hi deixava tres veus admirables enmig del bullici i la llum de neó barat, procurant que la mainada que s´havia assegut al voltant del minúscul escenari no li alterés els nervis per tota la vida. Amb tot, les penyes eren l´únic lloc on es podia escoltar flamenc, aquells anys. A Barcelona només quedaven un parell de tablaos al fons de la Rambla dedicats a l´spanish, i algun succcedani de colmao on aconseguir que un cantaor obrís la boca costava tant com que ho fes una puta cara. Dic una puta, perquè el mètode per l´adquisició dels (en)cants no diferia molt en un cas i en l´altre: el cantaor i el tocaor s´acostaven a la taula, l´un feia carantoines amb els falsets i l´altre cantava a pal sec a cau d´orella, molt baixet, només perquè t´imaginessis el que podia ser capaç de fer. Però els havies de convidar a whisky, i se´l bevien -o l´escupien- com si fos aigua. A més, la majoria eren simples fandangueros, practicants experts del que jo en deia el mandibuleig atroç, aquella variant del flamenc, enganxosa com carn de codonyat, que consisteix a cantar amb la barra, ai, ai, ai, fent voltejar els terços per la boca com qui fa gàrgares mentre la gola es pren el dia lliure. Per tant, durant algun temps vaig continuar anant per les penyes, perquè el flamenc m´agradava i perquè hi havia bona gent -Paco Hidalgo, Diego Anguita, el pare de Mayte Martín- que m´insistia. Fins i tot un matí, acompanyat d´Antonio España -és un expert en flamenc: ara viu a Granada, però va passar molts anys aquí, abans que l´ambient el fes tornar enrera- vaig gosar anar a un matinal. El dia era lluminós, me´n recordo molt bé. L´Antonio i jo vam entrar a la penya i ràpidament ens van portar al lloc on els fets esperaven: una sala molt fosca on desenes de nenes anaven ocupant l´escenari il-luminat seguint el so inacabable de la sevillana. Vam seure amb total discreció i un dels dos va donar un primer cop d´ull al sostre: un cel molt blau, ornamentat d´estrelles (naturalment) ho cobria tot i s´allargava fins a la paret frontal de l´escenari. Damunt el blau hi havien pintat una lluna gran i blanca, un carrer i una tanca i un reixat.

(SEGUIRÁ)

sábado, 29 de agosto de 2009

Contra las patrias. (28)


La única alternativa activa, pero no destructiva, a la violencia es la comunicación, centrada en torno a ese instrumento privilegiado que es el lenguaje humano. Mi deseo rec tlama su gratificación de los otros, del mundo: si no se me concede de inmediato -y nunca se me concede de inmediato, salvo en la primera infancia-, puedo optar por la impotente omnipotencia destructiva o someterme a la angustia inhibidora de la frustración (que en cualquier momento puede revertir en violencia). Pero hay una tercera vía, la propiamente humana, que consiste en actuar por medio del lenguaje. Puedo así influir en la conducta de los demás y entrar en acuerdo con ellos para que favorezcan mi designio gratificador: si no lo consigo a las primeras de intercambio, doy al menos cauce a la urgencia de mi deseo de un modo no aniquilador ni suicidario, es decir, abierto a lo posible y a su promesa. Lo demás es asumir la muerte como único reverso a nuestro alcance del Todo. El aumento de las posibilidades de comunicación es un factor que favorece el auge de conflictividad, pero disminuye en cambio la violencia. Frente a una doctrina establecida de que vivimos en una época inusitadamente violenta, ésta es la opinión del biólogo Henri Laborit: "Si la criminalidad interindividual ha disminuido notablemente a lo largo de estos últimos siglos, como demuestran todas las estadísticas mundiales y contra lo que los medios de comunicación intentan inculcarnos, lo debemos posiblemente a que la alfabetización y la utilización del lenguaje se han generalizado hasta tal punto que, según demuestra J.M. Besette con toda la seriedad de las estadísticas, el crimen sigue siendo atributo de quienes no saben expresarse, de quienes, aun teniendo algo que decir, lo dicen mal.

Contra Catalunya. (35)

En este post, Arcadi Espada empieza a reflexionar sobre la colonia andaluza que habita en Catalunya.





La primera devia ser una nit de fa vint anys, no sé si certa. Algú, després del cante, em va dur en un cotxe amb altra gent, molta gent, això es segur. El cotxe va travessar les perifèries d´una manera pràctica i quasi fantasmal, per camins només suggerits, i el xofer devia parar-se un parell de vegades per meditar i tot seguit continuar amb sensatesa i coneixement del terreny. Al cotxe només hi havia homes. De tant en tant algú feia baixar un dit la finestra per llençar la burilla i respirar un aire molt càlid, prematur, donada l´estació. De sobte, sense que cap més signe, a part del vent, ho hagués anunciat, va començar a ploure, a ploure fort, i molt i molt fort de seguida, i gairebé recordo, del conductor, algun bufet barrejat amb fang, algunes paraules també enfangades i l´anunci que havíem arribat a destinació, al principi del que semblava com una llarga avinguda vorejada de files de llums i d´un continu desordenat de casetes de fira. No sé per quina raó -sempre era inútil fer preguntes, aquestes nits- el cotxe va quedar parat una mica lluny del punt on finalment anàvem i vam haver de fer més de cent metres a peu, enmig de la pluja, seguint les passes i l´exemple del guia accidental. Ens havia deixat un paraigua i des del llindar il-liminat de la caseta, ja sota teulat, encara em sembla que veig aquella calba lluenta, refregada, i sento com ens invita a passar, a veure i a menjar calent, fins i tot, que també n´hi havia. Aquell local només tenia una barra d´un parell de metres, una petita plataforma on ja estava fent dits un guitarrista i una dotzena de taules amb cadires. La pluja picava molt fort al sostre, fet d´un material que ressonava, i la llum, suficient, de tant en tant flaquejava. Les taules es van omplir ben aviat de fritos i embotits i de vi fino i tinto.
Nits com aquelles no eren mai fàcils. Passava que algú havia trucat entre setmana dient que dissabte a Cornellà o l´Hospitalet o a Badalona hi havia alguna cosa que s´havia de veure. El viatge ocasionava grans molèsties si s´optava pel transport públic o masses despeses si s´hi anava en taxi. Aleshores ningú tenia cotxe. Un condemnat manament progre havia impedit que tota una generació aprofités el cotce a l´edat del zel i després no trobàvem mai el moment. Aquest mandat el començaven a trencar les dones amb el seu notable sentit comú, però les dones no en participaven, d´aquelles nits.


(SEGUIRÁ)

Contra las patrias. (27)


El nacionalismo vasco ha brotado de la presión del nacionalismo español y no va a suprimirse por decreto ni a fuerza de Guardia Civil. A fin de cuentas, el independentismo vasco es muy español, como bien supo ver Bergamín. Por algo les decía Ortega a sus lectores alemanes: "Les habla un hombre perteneciente a un pueblo caracterizado por sus "guerras de independencia" en el orden territorial y en el orden intelectual". Es inútil lamentarse, como hacen los patriotas nacionalistas hispanos, de que los vascos no se "sientan" españoles. Nadie se siente perteneciente a una naciión por la fuerza: todo lo contrario. Yo no me "siento" español (ni creo que me "sintiera" tal cosa, aunque hubiera nacido en cualquier otra parte de este país), sino que me sé español, es decir, sé que a lo que yo soy desde el punto de vista español. Tengo lazos afectivos e intereses políticos con la empresa comunitaria llamada actualmente "España", y sanseacabó. Para "sentirme" español tendrían que prohibirme serlo, tendrían que marginarme o perseguirme por serlo, que es precisamente lo que les ha ocurrido a los vascos que se "sienten" vascos (y lo que comienza a pasar a determinadas personas que se sienten excluidas en Euskadi o Catalunya por la presión nacionalista).

Contra Catalunya. (34)


El tricicle és un grup català de teatre, posseidor d´un humor mut i d´ampli espectre. Un dia van presentar a l´organisme corresponent de la Generalitat un curt cinematogràfic d´elaboració pròpia amb la finalitat de concórrer als Premis Nacionals de Cinematografia de la Generaliat. La seva candidatura va ser rebutjada. Incomplia les bases. Era un curtmetratge mut: presentava una epopeia de peus caminadors. No el van rebutjar per això. És que el seu títol era un refrany: Quien mal anda, mal acaba. En castellà. A concurs en van admetre un altre: To blow one´s brain out. Duia el títol en anglès. Però, traduït, volia dir Volar-se el cap. Devia ser per això.

Contra las patrias. (26)


El nacionalismo es a la vez expansionista y aislacionista, subversivo y rígidamente organizador. Padece una fascinación fetichista por la identidad y un gusto coactivo por lo unánime, por lo "popular", que se expresa en lo que el polemólogo Gaston Bouthoul llamó heterofobia, odio a lo otro, a lo que rompe la imagen unitaria y nativista en la que se han depositado todos los valores. El mal siempre está fuera y viene de fuera: son cómplices suyos quienes, estando dentro, demuestran menos fervor por la reivindicación colectiva. Las actitudes, ideas y comportamientos no son buenos o malos por su condición intrínseca o por las razones en que se sustentan, sino por ser "nuestros", "lo de aquí" etcétera. Esta condición militante de enfrentamiento ha hecho del nacionalismo la ideología bélica por excelencia. Ningún movimiento combativo de importancia durante el pasado ni en éste ha podido prescindir mucho tiempo del nacionalismo (la revolución soviética de Octubre, que parecía una excepción, se incorporó también con Stalin al aire de los tiempos). Por otro lado, el nacionalismo al anticolonialismo y con todos los regímenes políticos, fuesen dictatoriales o democráticos. Las Iglesias se han adaptado a él sin escándalo y lo han potenciado; los ateos y librepensadores han encontrado en su seno un sustitutivo de la religión.

Contra Catalunya. (33)


Òbviament, també el nacionalisme espanyol ha recorregut a estratègies semblants. L´acusació d´antiespanyols dirigida genèricament als republicans va ser àmpliament esgrimida per la propaganda franquista. Que jo sàpiga, i salvant excepcions marginals, els republicans no van servir-se mai d´un aparell retòric similar. És indiscutible que posar l´enemic a l´extraterritorialitat allibera les consciències i permet matar més a gust. Seria temible que el nacionalisme -que basa tota la veu revelada en l´atzar d´haver reunit un nombre determinat d´homes sota un mateix cel- hagués de reconèixer que, en un guerra civil, individus que comparteixen el mateix precari atzar -germans, al capdavall- s´estan matant els uns als altres. A fi d´evitar una incomoditat ontològica com aquesta, un dels contendents, o tots dos, procedeix a despullar l´altre e la identitat. Només llavors és quan l´Altre -assumida finalment la condició d´estrany- està a punt per rebre el tret a la nuca.

viernes, 28 de agosto de 2009

Contra las patrias. (25)


Concretemos un poco estas reflexiones, centrándolas en el caso español. En nuestro país, con los gobiernos democráticos de derechas y de izquierdas, se han intentado solucionar con un único dispositivo legal dos problemas distintos: por un lado, el reconocimiento institucional de comunidades con rasgos propios (lengua, tradición, conciencia nacional, etcétera), secularmente maltratadas en lo cultural y en lo político por el Gobierno central; por otro, afrontar una descentralización admisnistrativa imprescindible para la modernización del Estado y el abandono de los modos totalitarios de la dictadura. Reunidas en un solo lote estas exigencias dispares, ha habido que inventarse por todas partes nuevas identidades semi-nacionales para diluir las efectivamente existentes al igualarlas por el mismo rasero; y, aquí o allá, en los lugares más imprevistos (¡hasta en el propio Madrid!) ha comenzado a sonar el himno de la fiel autonomía... Se dice que de este modo se pretende luchar contra los "privilegios" de unas comunidades con respecto a otras, pero ¿es el mantenimiento de la solidaridad en el país o el de cierta imagen patriótica de control, y del control estatal, lo que se busca? ¿No hay privilegios más dañinos y por el momento más inatacables que debieran ser eliminados prioritariamente? por otro lado, es evidente que partidos abiertamente de derechas han adoptado la bandera del nacionalismo en las comunidades históricas como la ideología que menos puede afectar a sus intereses económicos y que mejor puede legitimar su supremacía política. Cuentan para ello con la paradójica colaboración de grupos independentistas-izquierdistas de ideología netamente delirante y que suelen atacar al hombre a la más fútil provocación. El lema de unos y otros es: "Estamos peor que nunca". En efecto, muy mal tienen que estar las cosas para que ellos lleguen a convertirse en protagonistas. Resumiendo en dos palabras la situación: los demócratas tienen que tomarse en serio las reivindicaciones específicas de las nacionalidades que efectivamente lo son, y los nacionalistas deben aceptar que sólo en el marco y con el apoyo de un Estado democrático español pueden salir sus aspiraciones del resentimiento pasado hacia el futuro más plural y más justo.

Contra Catalunya. (32)


A TV3, la ficció d una nació construïda, indiscutida i indiscutible, s´ha fet més present que a qualsevol altre lloc mediàtic, mediat o inmediat. Aixó també ha afectat els diaris. També els ha constret. També els ha fet vacil-lar al moment d´obrir línies informatives o de debat, al moment de valorar a quins assumptes havien de deicar al temps. La glacial indiferència de TV3, el seu món calmat sense fissures ha estat quasi sempre suficient. TV3, igual que totes les televisions obedients al poder polític, no ha tingut mai cap necessitat de ser incendiària. Freda com el metre patró d´iridi del ser nacional de Catalunya: del que conté aquest ser i del que pugui arribar a contenir a cada moment de la història. L´oasi català és, bàsicament, un oasi mediàtic. Les raons de la seva existència són d´una certa complexitat. Tenen molt a veure amb la pròpia inexistencia de Catalunya com a nació -en una nació, s´hi discuteix-; amb la limitació del seu poder econòmic, polític, cultural; tenen a veure amb les característiques d´una generació de periodistes que van exhaurir l´alè rebel a l´antifranquisme i que d´alguna manera, dissoltes totes les expectatives de revolució que s´havien creat, observen la sobirania nacional de Catalunya com l´únic punt del programa que ha resistit tots els seus naufragis: i a aquesta sobirania s´aferren -ei, alguna cosa hem fet- sense importar-los qui és el sobirà i quin és el seu pla de vida. Però l´oasi no hauria prosperat si no s´hagués retransmès cada dia en directe. Si no hagués caigut cada dia sobre els teulats de la pàtria aquesta pluja tèbia de conformitat.

Contra las patrias. (24)


También se juega a los pequeños imperialismos, se reivindica la anexión de territorios dudosos que se resisten a la nueva uniformización, etcétera. Pero, sobre todo, se corre el peligro de crear nuevos marginados, pues toda identidad furiosamente perfilada expulsa de sí a los diferentes o aun a los escépticos. Cada nacionalidad minoritaria que lucha por afirmarse tiene derecho dentro de sí a sus propias minorías, que lo son por avatares históricos tan lamentables y tan dignos como los que determinaron la opresión del colectivo en lucha. Propugnar una peculiaridad cultural y nacional desde la pluralidad siempre abierta (y en el fondo, profundamente cosmopolita) de las diferencias no oprime a nadie ni va más que contra los trasnochados imperialismos fascistoides. Por el contrario, clausurarse de nuevo en el "somos así contra ellos", es decir, nos definimos por el cierre frente a los enemigos, frente a los que no comparten nuestras claves y nuestros guiños (o sea, que no nos entienden), condena a dejar la incipiente comunidad en manos de los elementos más "prototípicos", que son los más esquemáticos, los más obcecados y también por lo general los más bribones.

El Bucle Melancólico. (2)


En realidad, los nacionalistas piensan, con razón, que toda crítica del nacionalismo es interesada (tan interesada, al menos, como sus apologías). Se equivocan, sin embargo, cuando suponen que todo crítico tiene algo que ocultar, algo que, de saberse, explicaría el porqué de su hostilidad al nacionalismo. No se les ocurre plantearse que el nacionalismo, sublime para ellos, pueda despertar una espontánea repugnancia en otros. Los nacionalistas vascos que conozco se escandalizan -de buena fe, supongo- cuando alguien expresa su rechazo hacia el ideario abertzale: ¿No se impone por si misma la evidencia de que, como afirmó Sabino Arana Goiri, "Euskadi es la patria de los vascos? ¿No es de justicia reconocer el derecho del pueblo vasco a la autodeterminación? ¿Acaso puede negarse que el eusquera sea la lengua nacional de los vascos, que Navarra y Euskadi Norte formen parte inalienable de Euskadi o que los estados español y francés oprimido durante siglos a la población vasca?
Puestos a negar, puede negarse incluso que Euskadi Norte sea Euskadi Norte: Bayona está en el mismo paralelo que Bilbao, y en Baigorri, que cae bastante al sur de aquella, se cultiva la vid, como en la Ribera navarra (sería más acertado llamarla Euskadi del Este o Euskadi Oriental, pero no voy a ponerme latoso por estas minucias).Mi experiencia es que los nacionalistas nunca entran en polémicas, no discuten. Descalifican, eso sí, y su procedimiento favorito de descalificación es aplicar al eventual crítico la etiqueta de nacionalista español, con lo que ahorran entrar en argumentaciones más complejas.

Contra las patrias. (23)


¿Qué es un pueblo? ¿Nace o se hace? ¿Brotan los pueblos "puros" o se fraguan todos en el mestizaje histórico y cultural, es decir, en pérdidas y transformaciones graduales de la propia identidad? ¿Corresponde a cada pueblo su propio Estado, a cada Estado, un único pueblo? En una palabra: es evidente que el individuo, a partir de las grescas revolucionarias del Siglo de la Luces (cuyo ideal, por cierto, era universalista y no nacional), tiene reconocido derecho a su libertad de creencias, expresión, asociación e intervención en la vida pública; pero convertir al pueblo es un individuo colectivo quasi-natural y concederle por tanto los mismos derechos humanos es algo notablemente más problemático y discutible.
La identidad nacional sirvió, en su momento, para dotar de un mito legitimador a la función centralizadora del Estado. Una de las novedades de nuestro siglo es haber visto nacer un uso del nacionalismo cuyo primer resultado es disgregar y desmembrar los Estados presentes, aunque en muchas ocasiones sea en nombre de la futura constitución de otro Estado más reducido.

Contra Catalunya. (31)



Hi ha gent que opina que l´allunyament moral i sentimental entre Catalunya i la resta d´Espanya té dos responsables: TV3 i l´ensenyament. Potser és veritat. Espanya només existeix veritablement, profundament a TV3 a partir de dues realitats: la Lliga de futbol i la Corona. Espanya és necessària perquè la Lliga no es quedi com el mapa del temps autonòmic, perquè el Barça pugui continuar fitxant jugadors meravellosos, per crear l´ambient adequat als heroismes dominicals. A diferència de la literatura, el futbol català té mercat perquè parla la mateixa llengua -la parla amb els peus- del futbol espanyol. Quant a la Corona, no s´ha d´afegir res. A Espanya, sobre la Corona, fins i tot sobre la Corona anterior al 1714, no hi ha mai res per afegir.

Pilar Rahola es española

Ella misma lo deja bien claro en el minuto 3:00 de este video.


Contra Catalunya. (30)


Tanmateix, TV3, igual que les altres televisions autonòmiques que han seguit en general el seu model, ha arribat a l´éxit a través també de la jivarització. En el seu cas, d´una jivarització impecable de Catalunya. TV3, avui, és massa grossa, massa potent, té massa influència sobre el país on es projecta. De fet, TV3 podia haver engrandit les fronteres de Catalunya. Ha fet tot el contari. A Catalunya passen poques coses d´interès.Es lògic. Es tracta d´un país molt petit, demogràficament i territorialment. És cert. Hi ha concursos de buscadors de bolets, hi ha castellers, de tant en tant algú es torna boig als afores de Vic i esquartera la dona, i se n´oblida a l´acte. Certament: a Catalunya hi ha vint tipus d´interès -que no depenen del Banc d´Espanya- per posar-los el micro a la boca. TV3 parla massa de Catalunya. Hi està obligada, naturalment. Però es tracta d´una obligació agònica, que es compleix sempre al límit de l´extinció dels programadors. Jo era un nen i veia el tancament dels telediaris espanyols: sempre hi havia una galerna terrible al Cantàbric, la retirada d´un matador llegendari a la Maestranza, o la biografia breu de l´hospicià de San Ildefonso. Allò dilatava horitzons. Quines galernes! la infromació meteorològica ho explica millor que res. Don Mariano Medina col-locava les temperatures al mapa: quin frenesí. Sols, núvols, llampecs, neus, deserts, grans cims, temporals a l´Estret. El mapa era un teixit molt divers. Al qual, no cal dir, et senties vinculat. Un sempre tenia un cosí a Sòria, més fred que la mantega freda, o un germà que viatjava per Andalusia i devia estar a punt de coure a la paella d´Écija. No ens hauria servit de res una ampliació artifical del mapa, sense vincles: fora del cicló Evita, que ja era una tradició anual, la notícia d´una temperatura insòlita a les platges de l´Índic no ens hauria importat gens. A TV3 ja no hi ha manera d´evocar el cosí de Sòria. Els esforços del pobre Picó per trobar diversitat al seu mapa són tan admirables com patètics. La majoria de nits, aquest home podria posar un número i un signe al bell mig del triangle català i passar a una altra cosa. El sol de Manresa brilla a la Segarra. El vent del Pirineu arriba a Montmeló. Què volien. El que hi ha és això. Durant molts anys, molts a TV3 no hi va haver manera de saber amb antelació el temps que feia a Madrid. Milers de catalans addictes a la seva televisió viatjaven cada dia a Madrid. No els era possible de saber-ho. En ocasions com aquesta, justament a aquest punt, m´he de parar i mossegar el puro: ¿s´ho creurà algú, quan hagin passat molts anys? ¿Algú s´expliacarà que això va poder passar en un fragment de la història de Catalunya? ¿Va ser possible un incident tan grotesc? Fa poc han millorat. Han incorporat la península ibèrica al mateix rang de la península italiana. Madrid i Moscú, dues capitals. Sevilla i Bergen, dues meravelles. Me n´alegro per qui tingui cosins a Bergen. El mapa del temps és una metàfora que dóna un bon resultat per sbaer quina imatge de Catalunya reprodueix el mirall. N´hi ha prou. Massa televisió, massa faramalla per tan poc país. Un dinosauri: cos enorme i cap petit.

Contra las patrias. (22)


Hubo cierta vez un país, llamado por unos "España" y por los técnico-cursis acomplejados "Estado español", que salió por fin de una vieja dictadura y soñó con hacer política en libertad. Pero todo quedó reducido al simple y mísero triángulo persecutorio. Aquí no hay más remedio que ser demócrata, golpista o terrorista. Pero lo malo no es este abreviamiento escandaloso de las posibilidades de opción, sino el que cada uno de esos tres papeles no tenga otro contenido que su exclusión de los otros dos. Así, por ejemplo, ser demócrata viene a consistir exclusivamente en no ser golpista ni terrorista, y nada más. ¡Qué pobreza! Como es obvio, dado que cada uno de los tres modelos políticos subsiste gracias a los otros dos, todos se repudian estentóreamente en público y se reclaman con complicidad inconfesable en privado. Por lo demás, su tarea estriba tan sólo en hostigarse. El terrorista azuza al demócrata para que ésie libere al golpista que lleva dentro, el golpista le zurra al demócrata porque le supone culpable de las fechorías del terrorista y el demócrata persigue al terrorista, mientras deseperadamente le hace señas disimuladas y le susurra, señalando con discreción al golpista: "¡Quieto, so bruto, que nos están mirando!".

Contra Catalunya. (29)

En este post, Arcadi Espada explica una anécdota con Joan Oliver de protagonista. Es importante decir que años después Oliver acabaría siendo director general del F.C Barcelona.





L´última vegada que vaig sortir per TV3 era un dilluns, molt d´hora. Un senyor anomenat Joan Oliver dirigia una tertúlia en la qual Jaume Boix tenia plaça regular. Aquell dia en Jaume hi era, amb dos col-legues més. Jo era un convidat: s´acabava de publicar el llibre de l´any d´Ediciones 62, que vaig redactar algunes temporades. El senyor Joan Oliver va presentar breument el llibre, em va fer un parell de preguntes amables sobre el contingut i tot seguit em va convidar a sumar-me a la tertúlia. Era dilluns i a Espanya, de manera que la tertúlia va anar a parar cap al futbol. El Barça havia perdut i semblava força clar que la Lliga se li escapava. Aquella circumstància em va omplir de satisfacció. Sempre desitjo el pitjor pel Barça. Els seus avatars els segueixo -o els seguia, quan el futbol encara no s´havia tornat l´únic tema de conversa entre la gent culta- amb la indòmita passió d´un aficionat. Del més culé de tots, no me´n separaven ni la perseverància, ni l´atenció, ni els daltabaixos emocionals. Passava, peró, que la meva forma de ser del Barça era diferent a la de la majoria. Jo volia, amb una força indeclinable, amb una resolució, sense disputes, que perdés allà on fos. Quan en Jaume, un culé acèrrim del sector majoritari, estava lamentant davant les càmeres el presagi de catàstrofe que la derrota del diumenge suggeria, jo el vaig interrompre i em vaig manifestar amb vivesa.
-Ha estat fantàstic. Quina alegria.
Amb moviments molt lents, el senyor Joan Oliver es va redreçar i va acostar l´orella incrèdula al ressò d´aquestes paraules. Encara somreia.
-Què has dit?
Buscava, sens dubte, un aclariment inmediat i tranquil-litzador. Esperava una voluta de virtuosisme que deixés el que havia dit en una ironia inofensiva. Avaluava les amargues conseqüències que la deseperació provoca al cervell del culé: potser el seu convidat s´havia tornat boig, especulava.
Després va tenir una explicació òbvia i seriosa sobre la inevitabilitat que a Catalunya hi hagués gent que no fos del Barça a la manera convencional. La sorpesa del senyor Joan Oliver és va transmudar en ganyota i, després d´un breu i pesat silenci, tots van anar a tirar cap a un altre tema. Jo em vaig quedar mut i seriòs, meditant, i no he tornat mai més a TV3. Per descomptat, això no té la més mínima importància. Ni tan sols és significatiu o singular. Ni tan sols es tracta d´una punció especial. És veritat: ¿què hi faria, jo i el que jo pensi poc o molt, a TV3? Fan bé de buscar altres guarniments. Un parell d´anys després d´aquest incident, l´hivern del 94, Guillermina Mota, un ser adorable, em va convidar a un dels seus programes radiofònics a Catalunya Ràdio. Es tractava d´una entrevista llarga amb cançons: em sembla que finalment vaig triar Les Vieux Amants i un tango de Discépolo. La gravació va ser estupenda i quan es va acavar, allà mateix algú de la casa em va parar i em va dir:
-Has gravat per la Guillermina?
-Sí, ara mateix.
-Prou que l´hi ha costat, pobrissona.
-L´hi ha costat?
-Ha hagut de canviar de productor. No sé quan temps feia que et volia portar al programa, però l´individu que tenia s´hi negava sitemàticament: "Es un anticatalà aquest."

Contra las patrias. (21)


Las autonomías han sido una fórmula política que se propuso en primer lugar dos objetivos y luego asumió un tercero, difíclmente compatible con los anteriores. Por un lado, la articulación autonómica pretendió reparar el abuso histórico que se había hecho contra la lengua y la identidad de países tan caracterizados tradicionalmente como Vascongadas o Catalunya, y también engarzar el autogobierno de estas áreas de manera positiva en el conjunto de la política nacional; pero también se quiso después contrarrestar esta particularidad ominosa entendiendo la conciencia nacionalista allí donde jamás había habido otra identidad nacional que la española y limitar por medio de una proliferación salvaje de las autonomías el alcance o la relevancia efectivas de ninguna de ellas. Que el invento salió mal, a la vista está. La querella antiespañolista sigue presente como antes en Euskadi o Catalunya, aunque desde luego con muy diversa agresividad de perfiles; pero, además, ahora hay parvenus al nacionalismo que atribuyen a incomprensibles patriotismos mancillados los agravios comparatvos de la Administración central y se comportan miméticamente como aquellos hombres-oso o mujeres-cebra embarazosamente mestizos de "La isla del Doctor Moreau" de H.G. Wells.

jueves, 27 de agosto de 2009

Contra Catalunya. (28)


Però es que encara que fos possible trobar una evidència dels sinistres i sofisticats plans dels vencedors, de cap manera això obligaria, quatre o cinc generacions després, a un retorn reparador. Tanmateix, la idea del retorn forma part, en totes les versions, de l´imaginari nacionalista més convencional i primari. En algun racó hi ha un intacte l´ordre natural de les coses. El nacionalisme es sempre un retorn, Ahistòric. A cap altre lloc d´Espanya la retirada de qualsevol simbologia associada al franquisme ha estat tan radical i eficaç com a Catalunya. No sóc partidari d´aquesta retirada sistemàtica. Em sembla moltíssim més inteligent, pedagògic, respectuós amb la veritat i amb la història l´exemple d´algunes ciutats italianes on els símbols del feixisme s´han mantingut o només han estat depurats per l´acció del temps. El feixisme a Itàlia, igual que el franquisme a Espanya, Catalunya inclosa, forma part del que ha estat la vida dels italians, els catalans i els espanyols. Contrariament al que pensen els nacionalistes, el franquisme és un episodi particular i detallable de la nació catalana. Però el nacionalisme, en la seva perfecta i temible ingenuitat aspira a compondre passats sense màcula, brillants, presents modèlics i unànimes, futurs indiscutibles. Les petjades de la Catalunya franquista, un túnel, una negra nit i totes les altres metàfores que delaten la il-lusió dels seus autors pel que fa a la possibilitat que aquest passat no hagués existit, han quedat pràcticament esborrades del mapa de les ciutats i pobles d´aquí. De tant en tant la premsa nacionalista recorda ufana que això ha estat posible en més gran mesura que a la resta d´Espanya, on encara hi haurien molts carques, és a dir, apòcope, molts carcamals. És possible que a la resta d´Espanya hi quedin molts carcamals. Deuen ser els que s´abstenen en tota consulta electoral, perquè la proporció dels que voten no n´indica pas una presència superior.

El Bucle Melancólico

A partir de hoy iré publicando retazos de "El Bucle Melancólico", el ensayo que publicó Jon Juaristi en 1997.





Y cada nueva generación nacionalista ha debido realizar la tarea que el relato exigía a sus destinatarios. El viaje hacia la nada, la experiencia de la derrota. Porque el nacionalismo vasco sólo sabe una cosa, pero, como el erizo de Arquíloco, la sabe muy bien: que es necesario perder para ganar, mantener vivo el agravio para que el sacrificio de las sucesivas generaciones resulte políticamente rentable. La estrategia global del abertzalismo es victimista, y por ello tiende a evitar por todos los medios la invalidación del arquetipo narrativo, pero precisa actualizar continuamente los significantes del mismo para que la narración no devenga tediosa incluso para los aristócratas del masoquismo (tanto sufrimiento repetido termina siendo una murga). Así que cambia continuamente la forma del relato a fin de que el contenido se mantenga inmutable.

Contra las patrias. (20)


Deploro el nacionalismo como una de las peores enfermedades políticas de nuestro siglo, sin cuya curación o alivio es difícil imaginar cualquier profundización del proceso democrático. Admito -como todo el mundo, por lo visto- el derecho a la autodeterminación de los pueblos, pero tengo mis reservas en cuanto a lo inequívoco de las palabras "derecho", "autodeterminación" y "pueblo". Por otro lado, creo que no es necesario compartir la pasión nacionalista para apoyar el derecho a su más libre expresión, lo mismo que no es preciso ser creyente para reivindicar la libertad religiosa. En el caso concreto de España, prefiero un sistema democrático, con libertades garantizadas y aspiración efectiva a la justicia social, sea cual fuera su simbología nacional o la articulación de sus partes, que cualquier concepto místico de la nación que me pueda obligar a vivir en una sucursal de Chile o de Albania. El fenómeno nacionalista sólo me preocupa en cuanto pueda facilitar o impedir la efectiva libertad política del Estado en que vivo y nada más que por eso.

Contra Catalunya. (27)


"Els ocupants", tal com al nacionalisme li agrada dir-ne, dels vencedors de la guerra civil, mai van ser tals. Els ocupants eren carn i ungla catalana. Evidentment, no es va haver de reclutar empresaris, polítics, homes de cultura forasters perquè ocupessin els llocs de privilegi a l´estructura econòmica, política, cultural i administrativa catalana del nou Règim. Ben al contrari: Catalunya va exportar durant aquest període i la resta del franquisme una bona part de prohoms perquè s´ocupessin dels negocis -fins i tot espirituals- del Règim. Com no podia ser de cap més manera. En canvi, el que sí que es va haver d´importar ràpidament va ser una altra mena d´ocupants, perquè aixequessin camins, edicficis i ponts. Com no podia ser de cap més manera.

Un joven


Si un joven quiere que le dejen de llamar joven puede hacer dos cosas, madurar o rodearse de niños. La segunda opción, por su sencillez, es la más habitual.

Contra las patrias. (19)


Por supuesto que no cabe dudar de los derechos de tales lenguas a ser defendidas y prioritariamente promocionadas en sus respectivas áreas, de modo que se corrija el desequilibrio que privilegió durante demasiado tiempo al castellano en su detrimento. Pero en ocasiones cabe sospechar que el énfasis en su promoción es más político que cultural y que, en ciertos casos, se las defiende más por lo que tienen de obstrucción a la comunicación con el resto del Estado que por su carácter propiamente lingüístico, es decir, comunicacional. Toda lengua es esencialmente pacífica, humanizadora, y ésta es la parte de espíritu que hay realmente en ella: convertirla en arma es mutilarla de lo más propiamente libre y noble que encierra en su propósito. Tan miserable es el castellanista a ultranza que aconseja a los catalanes o vascoparlantes que aprendan inglés porque es más útil que su idioma propio -como si tal utilidad fuera el único propósito de la cultura y de la lengua-, como quienes ven en su lengua materna o adoptada una herramienta para separar a conciudadanos que por mil condicionamientos históricos tienen razones y derechos para estar juntos. Mi amigo Juan Aranzadi designó a este uso de las lenguas vernáculas con la denominación de "afirmación heráldica" en un encuentro habido en Gerona sobre qué es dejar de ser España, con tanto acierto por su parte como escándalo entre quienes no lograron o quiseron entenderle.

Contra Catalunya. (26)


La primera obligació de tot historiador és vèncer la que sembla que és la condició axiomàtica de la seva feina: que la història s´escriu de davant cap endarrera, des de present fins al passat. L´historiador que no sap vèncer aquesta formalitat és un paquet. O és que les seves conclusions treballen a sou d´algú. Molt bé: el 1929 van voler aixecar el dit: "¡Ep, que som aquí, que som!" L´impacte romàntic havia arribat a Catalunya quasi amb un segle de retard. Però l´eco de paraules com ara nació, tradició, passat, identitat, història encara era audible: les comunicacions, en aquell temps, eren lentes i eren lentes, per tant, els ecos. Setanta anys després, aixecar el dit d´aquesta manera frega el patetisme. Construir un museu -és a dir, una nació- amb la fraseologia i la metodologia romàntica és, com a mínim un anacronisme esterilitzant.

Contra las patrias. (18)


La exaltación patriótica (inducida) de los mil y un nacionalismos urgentemente prefabricados anteayer y que dan de comer provechosamente a tanto cacique y a tanto político corrompido. Viendo éstos la rentabilidad de la disidencia, no cesan de buscarse más o menos grotescas señas de identidad, exhiben mutilaciones sufridas en su oprobio colonial hasta hace poco no presentido y fomentan por todos los medios a su alcance un perpetuo afán bélico de todos contra todos en el que depositan su esperanza de medro político.

miércoles, 26 de agosto de 2009

Nací en Alamo

No tengo lugar
Y no tengo paisaje
Y aún menos patria

Contra las patrias. (17)


Una última palabra, desde la reflexión ética. En su libro "la paradoja de la moral", Vladimir Jankélevitch habla de ser fundamentalmente evitado por el proyecto ético. La prosopolepsia (del griego prosopon, máscara) es un error denunciado en diversos textos neotestamentarios, que consiste en conceder importancia primordial a alguna de las máscaras de la identidad humana en lugar de reconocer aquello verdaderamente humano, la libertad que nunca puede identificarse sin cristalizar en cosa muerta. La máscara nacional es una de las fabricadas por la libertad humana, que gusta de darse forma y de crear los símbolos de su arrogancia o de su demanda; el patriotismo es el entusiasmo puesto al servicio de esta máscara, a veces tan noble y a veces tan obcecado y letal como cualquier otro entusiasmo. A diferencia del cruel De maitre,la ética conoce al hombre y no al francés, al italiano o al ruso. Es decir, conoce al hombre y su opción libre en el francés, el italiano, el ruso o el apátrida. Respeta la diversidad sin la que no habría más que un solo y totalitario dominio, pero mantiene intacto el ideal de universalidad que rescata a la virtud de ser instrumentalizada por una u otra estrategia de poder. Porque todas las víctimas del patriotismo son víctimas de un malentendido y de un absurdo del que a fin de cuentas sólo unos cuantos -los más brutales- sacan auténtico provecho. Y las víctimas deben ser respetadas, honradas, compadecidas; pero el ídolo al que fueron inmoladas no merece más que uno cuantos certeros golpes de piqueta.

Contra Catalunya. (25)


L´any 1929, el senyor Joaquim Folch i Torres, ajudat molt de prop pel senyor Pere Bohigas, va redactar les línies mestres d´un projecte cultural i polític, indissolublement lligat a l´obra de la Mancomunitat, el Noucentisme i a la pròpia Renaixença, ja superada aparentment la seva versió romàntica i de ple en l´etapa institucionalitzadora. Aquell projecte també consistia a construir la història de l´art català. Per això es van destruir parcialment algunes esglèssies pirinenques, imprescindibles a l´hora d´atorgar garantia d´origen al projecte. Per la mateixa raó, a l´altre extrem de l´arc es va considerar que els fons del Museu d´Art Modern, abans de Belles Arts, havíen de deixar de tenir una personalitat diferenciada i havien de tancar la suposada història de l´art català amb la seva presència contemporània. Aquell projecte ja era carnavalesc al 1929. Fins i tot admetent el mètode historicista com l´idoni per la construcció d´un museu semblant, l´autonomia estètica del català des de Taúll fins a Picasso era una invenció pura i simple. D´una magnitud semblant a considerar que en un museu que anés de Ciambue a de Chirico podia reflectir, construir el ser italià. O que d´Altamira a Lucio Muñoz, una línia candent donés vida a l´espanyol.

Contra las patrias. (16)


Me parece que la izquierda actual no deplora con suficente intensidad la presente decadencia del internacionalismo. Quizá no haya habido nunca otro ideal tan auténticamente progresista como éste, verdadero descenso a la tierra del celestial propósito de fraternidad cristiana. Nada tiene que ver el internacionalismo revolucionario con la homogeneización multinacional y estandarizada de las diferentes comunidades. Porque tan nacionalista (y por tanto reaccionario y oscurantista) es quien no reivindica su diferencia más que para edificar un estado sobre ella como quien sostiene un Estado para aplastar las diferencias. Ser internacionalista es estar racionalmente convencido de que la división en naciones -que no tiene nada de "natural"- no hace sino impedir la emancipación humana y que el mito patriótico-nacional sirve siempre para legitimar en el poder a la oligarquía más abyecta y rapaz. A esta regla no se conocen excepciones. Por desgracia, la izquierda se ha acomodado con desoladora facilidad al lenguaje nacionalista.

Contra Catalunya. (24)

En este post, Arcadi Espada escribe sobre el nacimiento del MNAC.





El més greu no és el que se´n va anar amb Barral, sinó el que va quedar. El més greu era i és el projecte. Un projecte que no havia ideat Barral, però que hi va posar sentida ploma. La inequívoca i sentida ploma, per exemple, d´aquests paràgrafs: "La missió del Museu Nacional d´Art de Catalunya és construir una història pròpia de l´art català i atorgar-li un pes específic dins l´art occidental. Les obres no catalanes estan situades en funció de l´evolució de l´art català, de manera que aquest darrer gaudeixi d´una personalitat distintiva i, alhora, estretament engranada amb algunes fites cronològiques universals. (...) L´eix vertebrador de tot el discurs museogràfic és l´obra catalana. Una de les finalitats del programa proposat és oferir una presentació material al públic i als especialistes que permeti evidenciar les diferències existents entre l´art català i l´art hispànic o l´estranger. L´originalitat del projecte museogràfic cosisteix a provocar un canvi radical en la manera de veure la història de l´art català i a aconseguir que les obres catalanes no siguin considerades com un mer reflex de les produccions de fora de Catalunya ni com un apèndix de l´art occidental. (...) El criteri museogràfic del Museu Nacional d´Art de Catalunya confereix al museu una personalitat característica dins el marc dels museus d´art europeus i al mateix temps el diferencia d´altres propostes més tradicionals i universalistes (Louvre, Prado). En oferir una gran harmonia entre el contingut i el nom de la institució la línia museogràfica del museu atorga un gran protagonisme a l´art català i alhora evita qualsevol subordinació d´aquesta a l´art forà."
Poques vegades, i d´una manera tan naïf, ningú haurà descrit tan bé les primeres necessitats de l´ètica i l´estètica nacionalistes.

Tonos para móviles de pedantes, de esos pedantes que siempre nos recuerdan que están releyendo a Kaputchinsky...

Contra las patrias. (15)


A partir del siglo XVIII, ningún movimiento importante en lo político, lo religioso, o lo cultural ha dejado de estar vinculado de un modo u otro al nacionalismo. Cualquier idea o propuesta colectiva, para alcanzar verdadero arraigo popular, parece necesitar el apoyo de las andaderas nacionalistas. Ha habido nacionalismos integristas y revolucionarios, emancipatorios y colonialistas, religiosos y profanos (aunque, en cierto sentido, importante, todo nacionalismo es religioso), refinados y simplistas, vanguardistas y ultratradicionales, racistas y antirracistas... En ocasiones, el nacionalismo ha despertado lo peor del Estado, y en otros momentos ha rescatado lo mejor. Pero de uno u otro modo, el patriotismo ha seguido acumulando víctimas.

Contra Catalunya. (23)


Pocs catalans són conscients que el paisatge del seu país -i el paisatge és una condició moral- està en franca decadència. Que les destrosses ocasionades durant aquests úlims vint anys són comparables a les que solen denominar hereves de la llarga nit franquista. La propaganda ho domina tot. Tot està embotornat. Els meus compatriotes continuen presoners de la delícia consoladora del fet diferencial sense que aquest fet es tradueixi en res més que retòrica. Deu ser molt trist, quasi demolidor pel nacionalisme, però l´únic fet diferencial català és Barcelona. A pesar de les imitacions, d´una conducta tantes vegades pel damunt de les seves possibilitats, del triomfalisme vacu que exhalen molts dels seus dirigents, de la política cultural delirant que ha caracteritzat la majoria dels succesius governs que ha tingut des de la democràcia, Barcelona avui es una ciutat molt per sobre de la mitjana espanyola i la ciutat on, en termes generals, es viu millor del sud d´Europa. Que en la consolidadció de l´únic fet diferencial realment existent, el pujolisme hi hagi contribuit d´una manera tan mesquina, tan plena de ressentiment, deformada per tanta miopia política, que Barcelona sigui en l´imaginari nacionalista un obstacle, un imponderable, un trágala en comptes d´un orgull per exhibir, en comptes de la millor i més contundent certesa de la identitat catalana, tot això és un fenomen que meditar-lo omple d´estupor. La Catalunya ciutat del noucentisme potser va ser un programa civil i una metàfora dels plans regeneracionistes d´una generació d´intel-lectuals i polítics. Avui és una evidència. L´arrière pays, venut al detall pels seus propietaris -alguns d´ells, després d´haver destruït a conciència la seva pròpia casa encara es permeten brometes molt patètiques sobre els barcelonins, els de Can Fanga, i aquests altres noms que els diuen, haurien de tenir més respecte pels clients-, venut sense cap escrúpol, al millor postor, no és res més que una il-lusió: el turisme i la transformació de l´agricultura han acabat amb l´ordre que algun cop va tenir el territori. Més enllà de qualsevol demagògia, de qualsevol efluvi de lirisme ruralista, més enllà del ridícul afany d´enfrontar Catalunya i Barcelona -una dissociació impossible que només revela la ignorància o la mala fe de qui la practica-, és urgent trobar -poden trobar-la fàcilment, experts com són en la matèria- una identitat pel territori. Una identitat que restableixi el paisatge. Ho torno a dir: que restableixi la moral.

martes, 25 de agosto de 2009

Contra las patrias. (14)


En sus "Acotaciones" observa Benavente: "Todas las madres y todas las patrias nos quieren pequeños para que seamos más suyos. La diferencia es que la madre llora ya acaricia; la patria detiene y castiga". Virgen inmaculada y expuesta en la picota al asalto de los lujuriosos dragones enemigos, la patria es también madrastra represora. En cualquier caso en su regazo hemos de hacernos pequeños y balbucientes, acríticos, incapaces de distanciamiento o réplica. Un político español del siglo pasado ya dejó dicho que la patria, como la madre, no es buena ni mala, sino nuestra. No hay mejor modo de condensar en pocas palabras la obcecación de un mito y aprovechar el naturalismo de un instinto para fundar el apego a una institución histórica, es decir, convencional. "La patria hay que sentirla", "quien la discute no es un bien nacido", "su unidad es sagrada", etcétera, declaraciones rotundas destinadas a cerrar el paso a cualquier reflexión sobre una realidad cuya fuerza aunadora consiste en no soportarlas, en rechazarlas de antemano todas. Y es que la razón es disolvente, particularizadora, individualizadora; es un instrumento que cualquiera puede utilizar sin esperar el permiso de la autoridad competente ni someterse al último grito unánime de la multitud aborregada; y es también una instancia difícil de sobornar, que reclama pruebas y confirmación empírica, o al menos verosimilitud lógica, a los grandes lemas que se vociferan ante ella. En una palabra, la razón es la tarea del adulto y conviene mal al patriota, cuya condición -por muy feroz que sea al exteriorizarse- exige aniñamiento y puerilidad. Hijo, me matas a disgustos, que díscolo eres: toma ejemplo de tu hermanito, que es tan bien mandado y tan formal...

Nada por la patria. (y 65)


Con este post acabamos la serie dedicada a "Nada por la patria", el libro que escribió Iván Tubau en 1999.


En el mundo hay ricos y pobres. Los pobres son pobres porque los ricos son ricos. Los ricos son ricos porque los pobres son pobres. Me lo dijo, cuando yo era chico y vivía refugiado en Occitania, un maestro de escuela español sin escuela, un viejo republicano alpargatero que hablaba con trompeta porque una bala de los nacionales le había dejado sin laringe. Nunca lo he olvidado. Siempre he sabido que eso era lo más importante.
Aparte del sexo, claro.
El resto es literatura. Que es de lo que se trata aquí hoy. No se me pide teoría ni historia -se encarga de ellas Miguel Siguán-, sino testimonio personal. Allá voy, y procuraré no repetir lo que dije hace unos meses, cuando Lateral me pidió algo parecido.
Tras afirmar, en su impagable prólogo a mi poemario "La quijada de Orce" (Lumen 1997), que en contra de lo que suele creerse apenas hay en verdad poetas bilingües. Pere Gimferrer me hacía el honor de depositarme en una excepcinalidad donde moraban ya Brodsky, Cunqueiro y Gomis: el islote de quienes escriben poesía en dos idiomas a la vez, español y catalán en mi caso. Mucho me temo que estoy a punto de abandonar esa ilustre compañía, tan grata: los poemas que he escrito desde entonces con vocación de libro han nacido y crecido, como los más de Orce, en español.
Afirmaba el autor de Arde el mar (1966) y Mascarada (1996) que el mismo era uno de esos poetas que, "habiendo iniciado su escritura en lengua distinta de la materna (adoptaron) luego ésta de modo definitivo como vehículo de expresión poética". La cita es literal porque creo que en la palabra materna está la clave del asunto. Siento que estoy abandonando la poesía en catalán porque la "lengua literaria" de Pompeu Fabra no es la lengua de mi madre.
Mi madre, que era del Ripollés como mi madre y mis abuelos y abuelas, decía siempre barco al hablar de esa cosa grande que flota. La normativa exige que se escriba vaixell, término cuyo valor genérico se sacó de la manga no se sabe bien quién (con valor específico el bajel existe en todos los idiomas de la Romania). Mi madre, como cualquier catalán de lengua materna catalana, decía siempre des de que. La norma impone des que, fórmula que, hasta donde alcanza la memoria de los más viejos del lugar, nunca ha existido en la lengua viva usual. No puedo escribir en mi lengua materna. Eso me paraliza. O, por lo menos, me incomoda sobremanera.
Transgreda usted la norma, me dirá alguien acaso. Tampoco puedo. Si lo hago, el maldito barco y el delictivo des de que protagonizarán de modo impertinente mis versos, convertidos en desafío insólito como en su día la "intelijencia" de Juan Ramón Jiménez. Y eso no encaja en la muy determinada opción estilística de mi escritura poética, bastante juanramoniana por cierto en cuanto al uso del idioma. No tengo salida.
Hay más, por supuesto. La literatura es siempre una cuestión formal, pues que la forma es el fondo y el fondo la forma (véase el asunto de los pobres y los ricos en el primer párrafo). El estilo, y acaso más aún la poesía, consiste en copiar de memoria, a sabiendas o no, las lecturas más hondas de esa etapa que va del fin de la infancia al fin de la juventud. Y ahí mis lenguas "maternas" son el francés y el espñañol, osaría decir que incluso el italiano, antes que el catalán. Proust y Quevedo, Cervantes y Stenhal y Mérimée el austero y los Finzi-Contini y Zavattini, O´Neill traducido por León Mirlas, el Kerouac de un porteño olvidado, el guardián entre el centeno de Alianza y Bogart doblado al español, Feniore Cooper en francés, el Whitman de Borges o el de León felipe o el mejicano de Novaro, las coplas de Manrique y el milagro en verso de Juan de la Cruz, todo el 27 y además Gil de Biedma, los mil besos del bolero y mi Buenos Aires querdio, el meteco veinteañero de Moustaki, las hojas muertas de Prévert cantadas por Montand, la libertad de Éluard, los ojos de Elsa, el gorila de Brassens... Todo eso está detrás de mi escritura mucho, mucho más que el Canigó de Verdaguer, la vaca ciega de Joan Maragall, las soledades de Víctor Català y todos los versos de Carner, de Riba e incluso -no sé si debiera decirlo- del divino Ausias March o el entrañable Salvat-Papasseit, leídos tarde. Tal vez demasiado tarde.
Sigo escribiendo artículos en catalán. Me pagan por ello y las diatribas más feroces contra el nacionalismo me gusta escribirlas en la lengua de mi madre. Pero como poeta bilingüe, o apunté más arriba, voy camino de lo irrecuperable. No es grave. Ni siquiera tengo mala conciencia: en 1953, en su famoso Madame se meurt..., Gabriel Ferrater diagnosticaba que la cultura en catalán se estaba muriendo y que no iban a remediarlo los poetas. Mil años antes, Paul Valéry había recordado en Barcelona que occitania murió de ser solo poesía.

Contra las patrias. (13)


Esta necesidad de oposición y hostilidad nos lleva al corazón mismo de la idea nacional, que es el enfrentamiento. Puede haber nacionalismos conciliadores y nacionalistas sinceramente solidarios con los problemas de otros pueblos, pero el mito de la Nación es agresivo en su esencia misma y no tiene otro sentido verdadero que la moovilización bélica. Si no hubiera enemigos, no habría patrias, queda por ver si habría enemigos en el caso de no haber patrias... la nación se afirma y se instituye frente a las otars: su identidad propia brota de la rebelión contra o de la conquista del vecino. Buena prueba de ellos es el mecanismo paranoico de autoafirmación patriótica, que lleva a inventar una Antipatria como límite y definición de cada patria. La primera y fundamental anti-patria es el extranjero, el bárbaro hostil; por extensión, cualquiera que en el interior de la comunidad disiente de la identidad establecida y objeta con su conducta o sus ideas contra el retrato-robot del perfecto individuo nacional. Sin antipatria no hay tampoco patria imaginable ni cada particular podría hacer por la suya esos "sacrificios" que según María Moliner le certifican como patriota. Por ello el auténtico nacionalista y el auténtico patriota, en cuanto que vivan para su sentimiento de identidad grupal, nunca se avendrán a reconocer que no están cercados o amenazados, nunca renunciarán a la sombra del imperio que quiere colonizarles, o del separatismo que amenaza disgregarles o del bárbaro que puede arrasar su cultura. Sin esos fantasmas familiares, perderían la certeza de saberse "nosotros"...

Nada por la patria. (64)

El final del discurso que en su día Iván Tubau dedicó a Lluís V. Aracil.




El primero procede de "Arguments per al bilingüisme", un libro en forma de cartas al director en cierto modo incitado como tal por mí, autoeditado por Jesús Royo en 1996. Como verás, por lo que hace a la lucidez impacable y a la contundencia he sido desbordado por la izquierda, lo cual me alegra sobremanera como supondrás. Lo traduzco del catalán, pues este riojano no ha publicado que yo sepa nada en español.
"Personalmente he llegado a la dolorosa conclusión de que en el momento actual el combate por la lengua catalana es reaccionario. Solo la inercia de las percepciones anteriores nos hace resistirnos a admitirlo. El catalán funciona ahora como la ideología oficial del país y encubre la división entre quienes mandan y quienes son mandados. O sea, aquello que decíamos antes: el capital y el trabajo.
"Me hago cruces pensando que esta exclusión del castellano se produce porque es la lengua de los pobres. Si fuese la lengua de los ricos, la lengua de prestigio, todo el mundo la reclamaría. Mejor dicho, todo el mundo la reclamaba, cuando lo era. Hablo del siglo XVI. Y seguramente, los que ahora somos bilingüistas estaríamos pidiendo catalán en la escuela, como hace treinta años..."
El segundo lo pescó mi hija Natalia, el 6 de mayo de 1997, mientras navegaba por internet. A mí me satisface mucho porque ya sabes que no soy un maestro como tú sino un profesor de periodismo, y cosas como esa justificarían si hicera falta mis 25 años en la universidad, que se cumplirán, como los 25 de la muerte del dictador, el 2000. Constituye el prólogo de una carta incitando a la insumisión. También lo traduzco del catalán:
"El 9 de mayo de 1991 yo tenía que estar en Cartagena para iniciar mi servicio militar. Ya antes de que me sortearan sabía que no iría. Pedí dos prórrogas mientras mi mente adolescente no veía claras las cosas, pero a los 20 años me decidí. Esta es la carta que envié a mis amigos, que colgué por la facultad de Ciencias de la Comunicación de la UAB y que me publicaron en El Punt en octubre de aquel mismo año, como artículo de opinión en las páginas de información sobre el sorteo de los quintos.
"Una anécdota: el conocido (por diversos motivos) profesor Iván Tubau, que entonces nos impartía clases de redacción periodística, vio la carta en un tablón de la facultad y me puso directamente una matrícula de honor. Yo, que en aquellos años tenía una asistencia más bien esporádica a las clases, me enteré leyendo un artículo suyo en El Periódico, en el cual razonaba su nota. Si te metes en mi piel, en la piel de un jovencito que está haciendo una cosa "mal echa", podrás deducir que aquella matrícula de honor expuesta de aquel modo me sentó mejor por la muestra de apoyo público que por la nota an sí. Cinco años después mantengo fresco mi agradecimiento, doctor Tubau."
Ocho años después mantengo lo que dije en el artículo, que no se publica en este libro porque solo se han incluido algunos de los que se refieren de modo directo al tema que lo nuclea. La matrícula no se daba al alumno por ser insumiso, sino por haber expuesto de modo tan razonable y convincente los motivos para serlo. A bon entendeur, salut.
Y no me digas ahora, Aracil, popr favor, no me lo digas, que tendría que haberle preguntado a ese alumno si también hubiera sido insumiso de una presunta mili de un presunto ejército de una presunta Cataluña independiente. No me lo digas, porque no quiero acabar el libro con mala leche y me da la gana concederle al chico el beneficio de la duda y quiero seguir pensando que toda persona es incocente mientras no se demuestre lo contrario y no al revés, por mucho que tú me digas que muchos de Jarrai son insumisos pero pegan fuego a los autobuses urbanos y no les importa decir que serían gudaris de un ejército vasco. Ya sé, ya sé, Aracil, que Sabino Arana era tan nazi como Hitler, más incluso tal vez porque Partido Nacionalista Vasco ni siquiera es una contracción de nacional y socialista, que eso es el nazismo, el diminutivo cariñoso de nacional y socialista, y que mientras el PNV no desautorice a su fundador, y en lugar de eso cada año le hacen un homenaje y nunca jamás han abjurado de sus ideas racistas hasta la náusea, tú y yo y bastantes más seguiremos considerando al PNV como un partido fascista sin paliativos, pero no olvides tampoco tú que el ayuntamiento socialista de Barcelona, ya no sé si cuando Serra o cuando Maragall, le quitó una calle de Les Corts el nombre del falangista catalán Roberto Bassas para ponerle el del nazi vasco Sabina Arana, y eso lo consideraron como un acto de progresismo, con lo cual entiendo que cuando tú dices progre pongas esa cara de asco profundo.

lunes, 24 de agosto de 2009

Contra las patrias. (12)


A fin de cuentas, todo su ser consiste en su deber llegar a ser... Dos anécdotas bufas, pero rigurosamente ciertas, confirman esta perspectiva. Por un lado, la del joven vasco, estrictamente castellanohablante por linea familiar, quien, mientras se esforzaba por aprender esukera, se me quejaba diciendo: Claro, tú nunca podrás saber lo que es haberse visto privado de la lengua materna desde antes de nacer...". Y también aquel nacionalista andaluz que, en un simposio sobre la identidad nacional de España, tras disparatar un rato sobre Al-ándalus Norte y Al-ándalus Sur, pretendió convencer a los oyentes de que la situación de Andalucía era más grave que la de Euskadi o Catalunya, pues "los vascos tienen el euskera, los catalanes tienen el catalán, pero los andaluces no tenemos lengua". El pobre hombre no quería decir que les hubiese comido la lengua el gato, sino que no tenían una lengua prohibida, una lengua desde la que oponerse y a partir de cuya persecución fraguarse su identidad.